Estàs a punt de presentar públicament els teus sentiments quan t’adones que una cançó d'Ovidi Montllor significa tant per tu que es converteix en la caràtula.Intentes rebuscar un quan en la teva memòria, només et ve al cap aquella data, el 15 de Maig de fa més de tres anys. L’escenari, el Palau de la Música de Barcelona. Humiliant, era una paraula que bé definia les vegades que havia anat a palau fins al moment. Però en aquell cas no era per servir a ningú d’aquella forma tant característica, tenint en compte el lloc i l’època en que vivia, on l’esclavitud havia de brillar per la seva absència, encara que segons a qui servissis no ho semblés. De fet, no era l’estil de la gent que organitzava contractar un càtering de luxe, i menys a un en el que els treballadors tinguéssim contractes escombraria. Bé, el fet és que havia comprat el dret d’assistir-hi. Els meus convidats, la meva germana i els nostres progenitors. Al meu costat, per casualitat, un bon amic que també havia vingut a gaudir de l’espectacle.
Era la celebració del desè aniversari d’un col·lectiu que aviat farà uns 10 anys que conec. Els organitzadors van decidir fer un homenatge a aquest, com a mínim, cantautor. El fet diferencial era que les lletres no es cantaven, es reivindicaven. Era imprevisible per mi que les lletres d’un, fins al moment, gairebé desconegut em fessin un nus tan gran a la gola. Poc després, llàgrimes d’emoció; entre les que vaig poder veure com la meva mare havia de fer esforços per contenir-les o com qui realment el coneixia plorava desconsoladament; donant així les gràcies a la gent que havia aconseguit fer un homenatge que segurament era un dels més propers al que es mereix.
Aquesta circumstància et fa pensar que seria merescut un agraïment a la gent que no es permet el luxe d’estar de vacances en vida. En aquest cas especialment a la gent de l’Ateneu la Torna, que aquell dia va fer tornar a l’Ovidi de les seves vacances merescudes; fent que entrés a la meva vida, cor i consciència.
Aquest i altres records són els que m’han portat a fer públiques vivències que un dia em van emocionar i que ara he cregut merescut recordar.
Podria agrair la idea a gent que té algun blog que m'agrada seguir, com en G de l'illa del costat o en P d'una terra que m'estime. Podria agrair a la gent que manté el contacte a distància que m'ha animat a donar noticies, com certa gent del barri. Podria agrair a gent que està més al nord passant més fred que m'ajudés a crear la meva pròpia samarreta i saber que no vull canviar de samarreta. Però com diria Quim Monzó, podria però no ho faré.
El blog acaba sent la meva manera de consolidar aquesta samarreta i recordar a les persones que estimo, que la meva no envelleix.
