Potser un altre en les meves circumstàncies ja hagués canviat de samarreta.
Però jo que m'hi trobe molt bé amb ella [...] li pregue que no se me faça vella.
Ovidi Montllor
El passat agost, Roger Jorro Costa, un jove català resident a Belfast, va ser acusat de participar, el 12 de juliol de 2010, als aldarulls que es van produir a Ardoyne en motiu del pas de la marxa orangista per aquest barri. Es va entregar, després de ser durant un parell de dies consecutius, notícia de portada en els diaris del nord d’Irlanda, on es deia que se’l buscava per haver ferit una policia, llençant un bloc de pedra de dalt d’una teulada.
Els mitjans de comunicació de Belfast van utilitzar el cas per fer un serial dient que el policia havia estat a l’hospital al llindar de la mort, quan havia estat ingressat a l’hospital només per assegurar-se que no tenia cap ferida greu. Es va estar plantejant la possibilitat de demanar cadena perpètua al jove català, sota l’acusació d’intent d’assassinat.
Gairebé 9 mesos de presó preventiva després s’inicià el judici. Ell que en cap moment havia negat la seva participació en aquests aldarulls i es va declarar culpable dels càrrecs de disturbis i de causar lesions greus, tot i que encara avui en dia no està clar que fos ell el que llencés la pedra en qüestió. De fet, ha assegurat a L'ACCENT que “ni ell ho sap”. Després d’aquesta declaració de culpabilitat el fiscal s’allunyà de la idea d’acusar-lo d’intent d’assassinat.
També en aquesta primera vista el jove va contrarestar la seva declaració de culpabilitat amb l’explicació que ell no havia anat amb l’objectiu de ferir a ningú, pres pel jutge com una disculpa de cara a la policia, que estava present a la sala.
Finalment, gairebé un més de deliberacions més tard el jutge encarregat del cas va concloure que, tot i que la seva actitud des dels fets era impecable, encara tenia un deute amb la societat britànica, i que per la gravetat dels aldarulls el condemnava a 4 anys de presó. També va deixar clara que no hi veia inconvenient en aplicar els paràmetres normals de reducció de condemna, que fan que n’hagi de complir dos.
Ell mateix ha valorat positivament el fet que l’agost del 2012, després de 2 anys tancat, deixi de tenir comptes pendents amb el govern britànic i sigui lliure. Ens comenta que el més segur és que en poc més de mig any pugui estar complint un tercer grau.
L’ACCENT ha volgut seguir el cas des del principi, i aviat el condemnat farà arribar un text explicant els fets amb més detall. A més, agraeix també a Alerta Solidaria tant que hagin posat a disposició l’adreça per enviar-li correus i cartes com el seguiment que també han fet del cas.
12 de juliol del 2011. Com cada any comença un dia llarg al barri nacionalista d’Ardoyne, situat al nord de Belfast. Les marxes orangistes creuen dues vegades el barri amb una prepotència provocativa que altera la calma diària que aquesta comunitat viu els altres 364 dies de l’any. El perquè, simple, la tradició, es ven com un acte cultural de l’unionisme. La realitat, una simple demostració de força que els ajuda a superar la pèrdua de poder que van provocar els acords de pau del 98. El dia comença precedit d’un escalfament de l’ambient, amb provocacions de sectors tant del nacionalisme com de l’unionisme, i amb la pregunta que es fan els residents: per quins set sous una organització sectària ha de creuar aquest barri? Una organització sectària com és la Ordre d’Orange. Comparable i comparada una vegada rere l’altre amb el Klu Klux Klan. Sectària amb els que ells anomenen catòlics, sac on posen a tothom de la comunitat nacionalista. Sectària, doncs, amb els residents d’aquest barri. Aquesta pregunta pren consistència quan s’apropa el dia i es veu que un any més no s’ha aconseguit que la comissió de marxes reguli o impedeixi el pas d’aquesta provocació pel barri d’Ardoyne.
El debat etern és com ha de ser la resposta. Un any més no hi ha consens. El dolor és massa recent, els trets que durant el conflicte ressonaven amb més força durant el període de marxes encara són presents als malsons de la gent del barri. El dolor és massa recent, quan després dels acords de pau aquesta comunitat encara rebia atacs sectaris. Noies que cursaven educació primària, ara ja majors d’edat, necessitaven una maduresa que no els pertocava tenir per, entre llàgrimes i crits, superar el trauma provocat pels pixats que la gent del barri unionista veí els llençaven a la cara, pels insults i per la humiliació provinent d’haver d’anar escoltades a l’escola.
Surt el sol i amb ell la por del que pugui passar aquest dia. Ben aviat ja es deixa veure gent en el lloc per on hi passarà la marxa. De lluny, a l’entrada d’un dels barris més obrers unionistes, el Shankill, els que aplaudiran el pas d’aquesta humiliació. Ben a prop d’on passarà la marxa, els locals, davant d’unes botigues del barri, preparant pancartes amb lemes contra el sectarisme. La gent del barri, que ha decidit patir la humiliació del pas de la marxa per davant les seves cares, es comença a vestir amb samarretes contràries a la discriminació i es col·loquen darrere les pancartes. I davant seu el tercer agent del joc: la policia. Aquests darrers també es col·loquen, un per un, davant dels descontents del barri, com a mètode d’intimidació.
La situació, la d’una guerra, de moment, psicològica. Forta presència de la policia, que demostra la no-resolució del conflicte. Furgonetes blindades, algunes d’elles amb càmeres, camions amb potents canons d’aigua i agents amb roba antibales, porres, escuts, cascs, extintors, etc. I no poden faltar les famoses piloteres, conegudes pels 17 morts que tenen a l’esquena. Avui sembla que tothom vestirà l’uniforme de gala, uns de taronja, altres amb lemes en contra el sectarisme, aquests últims, preparats per actuar.
Finalment, els sectaris aconsegueixen el seu objectiu, la marxa ha transcorregut amb una protesta pacífica que, com a molt, molestava. Per molts, massa pacífica. Creuen que s’hauria d’impedir el pas. Però un any més els acords de pau i la presència, forta, de la policia, han assegurat el pas de lamarxa. Ben lluny queden aquells trets que feien “necessari” l’exèrcit, o que feien pensar-s’ho dues vegades a la gent que desfilava.
Però el panorama de la tarda és ben diferent, ells venen beguts, excessivament beguts segurament, i tornaran a desfilar pel barri d’Ardoyne. Si la marxa del matí no tenia sentit, que passi una segona vegada encara en té menys. I si la marxa del matí no tenia sentit, que aquesta en tingui menys farà que la resposta sigui més contundent. Com cada any.
Aquest vegada, també com cada any, hi ha una idea original, una manifestació pels drets civils. Com als vells tempses critica l’estat dels opressors, pels quals Ardoyne continua en un pou. En aquest moment ja no és l’unionisme, però continua essent amb el mateix fi, mantenir el capital centralitzat en mans de pocs. Sembla que aquest any els cops de la policia podrien tornar a repetir-se, i de moment han negat el permís a la protesta del barri i no als forans.
Els assistents ho observen amb els seus propis ulls com el fort dispositiu policial impedeix l’accés de la gent del barri i de la protesta al lloc per on passarà la marxa. L’exèrcit ja no hi és, però continua semblant un estat d’excepció. El dispositiu està perfectament preparat per actuar com a protectors de la llibertat democràtica de desafiar els locals. El cordó es converteix en una barrera impenetrable que separa del lloc on es produeix la manifestació de caràcter feixista, i així es converteixen en còmplices.
Les comunitats nacionalistes més marginades del nord d’Irlanda, fa 40 anys, van tolerar l’ús de la violència com a mitjà necessari de lluita. Avui en dia els discriminats no són un 40% de la població dels 6 comptats ocupats pels britànics, sinó un 5%. Entre aquests, el barri d’Ardoyne, que no ha vist els beneficis d’aquest procés de pau i sí com la policia encara protegeix els sectaris. El fet que només sigui un 5% de la població fa que la violència que s’hi produeix sigui molt més criminalitzada. La mateixa que l’IRA un dia va patir i superar. Però aquests dies trobem que ens canvien les paraules: és aquesta violència acceptada per la comunitat? Pels veïns d’Ardoyne, tot i les contradiccions, és tolerada gairebé tant com ho va ser la de l’IRA en un passat no tan llunyà.
La marxa ja ha passat fa estona, pedres, còctels molotov i tot el que la gent troba a mà són llençats a la policia. Ara ja segurament com a símbol d’impotència per, un any més, no haver pogut impedir el pas de la marxa, però també per assenyalar els culpables. La policia continua fent acte de presencia, gravant tot el que passa. Si ens guiem pel que va passar l’any 2010 ens haurem d’esperar un més per saber el número exacte de detencions. L’any anterior, més de 50, entre ells un català, en Roger. La policia Nord-Irlandesa encara utilitza aquelles bales de goma que van matar 17 persones. La prova és la ferida de guerra d'un periodista i activista intrèpid.
Durant el darrers dies, el barri de Short Strand, a l’est de Belfast, ha estat l'escenari d’un augment de l'anomenada violència sectària, ja habitual durant aquest període anual de marxes orangistes (dels sectors unionistes). Durant els mesos d'estiu no és estrany topar amb situacions d'enfrontament, ja que el conflicte agafa més intensitat als carrers de Belfast. De fet, per les comunitats nacionalistes ni tan sols és noticia que grups de paramilitars unionistes, com laUlster Volunteer Force(UVF), intentin boicotejar la pau relativa que regna durant la resta de l'any.
Aquesta vegada, però, la noticia ha estat el grau de violència assolit, que ha deixat setjat tot un barri, i l’èxit que han obtingut els lleialistes (nom que reben els grups armats unionistes i els seus simpatitzants) en la seves convocatòries. Tot i així, cap analista polític s’ha sorprès per aquests fets, ja que el context actual dirigeix la societat del nord d'Irlanda cap a un cul-de-sac on al final només s'hi entreveu un progressiu augment de la violència sectària.
El setge a Short Strand
La situació física de Short Strand, un enclavament nacionalista al mig d’un East Belfast majoritàriament unionista, fa que aquest barri sigui prou més vulnerable als atacs com els que s'han conegut aquests dies.
Durant dues jornades consecutives, a convocatòria – segons el Police Service of Northern Ireland (PSNI) – del grup paramilitar unionista Ulster Volunteer Force (UVF), el barri de Short Strand ha patit un setge nocturn. Pedres, cocktails molotov, bengales i algun artefacte explosiu eren el preludi d’una batalla campal que s’allargaria durant 3 hores, amb molta presència del PSNI, encara que més disuasòria que no pas activa – la política actual del PSNI davant els “riots” és fer presencia i grabar-los, efectuant les detencions dies després –.
Tot començà quan un grup de més de 100 persones encaputxades es van dirigir cap al barri en qüestió amb la intenció de causar desperfectes, llançant objectes i atemorint la població. La resposta dels locals no es va fer esperar, i al llançament d’objectes el va seguir unes hores de batalla campal, durant la qual van participar gairebé 500 persones.
Relacionat amb els disturbis esmentats es va detenir una dona lleialista per possessió d’arma. La policia va criminalitzar la resposta del barri argumentant que hi van participat grups paramilitars nacionalistes (actualment titllats de “dissidents” per la seva oposició als acords de pau), acusant a tots els que encara es mantenen actius, sota aquesta premissa també han detingut gent de la comunitat nacionalista.
Així doncs, ara serà interessant veure quins efectes té aquest atac i la resposta republicana que se'n derivi. Sobretot, per part dels grups dissidents en el període de marxes que tot just comença. Caldrà estar molt atents a la marxa més gran, la del 12 Juliol a Belfast, ja que un possible objectiu d’aquest atac podria ser desestabilitzar la societat en un moment tant vulnerable com aquest.
També caldrà estar atents a la marxa més calenta de l’any que passa per Ardoyne, barri nacionalista al nord de Belfast – limítrof amb un altre barri on la UVF ha tingut una importància històrica, anomenat Upper Shankill – on l’any passat s’hi van veure les imatges més tenses de l’estiu el dia que hi passava aquesta marxa orangista, amb esbatussades amb la policia durant 3 nits consecutives, en les que hi van participar fins a 200 persones, de les quals 55 van ser detingudes – gairebé un mes més tard –, entre elles un amic.
Com diu la cançó i demostren els de Short Strand "We are stronger now. You showed us how"
Estratègia de guerra britànica; sectarisme
Durant els anys 60 la proposta política, reivindicada a través de marxes pacifiques i marcada com l’inici del conflicte modern irlandès, era ben allunyada de l’adjectiu sectari que s'utilitza avui en dia per parlar de la violència entre les dues comunitats. L'estratègia nacionalista tenia com a objectiu principal la consecució de diferents drets socials, entre ells el dret universal al vot i a un lloc de treball. La lluita en contra el sistema establert, que incloïa vot per propietat i perjudicava la comunitat nacionalista a l’hora d’accedir a un lloc de treball, combinava aquesta lluita social amb un caràcter antiimperialista.
Totes les alarmes del poder britànic van saltar en el moment que la comunitat nacionalista estava aconseguint simpaties a les seves demandes dins de les comunitats obreres unionistes. És en aquest moment quan es potencia l’estratègia britànica – encara que ve d’antic mai havia estat tan eficaç com en el conflicte modern – de l’enfrontament entre les dues comunitats del nord d'Irlanda: es tornen a armar diferents grups unionistes, per passar d’un conflicte social a un conflicte armat entre dues tendències religioses. A més, la versió dels mitjans potenciava la definició britànica del conflicte, basat en disputes religioses.
Finalment, però, 40 anys després, la resolució d’aquest conflicte sembla que es trobava encarrilada en l’esperat procés de pau.
Context després del GFA; excés de divisió
Els acords, coneguts com aGood Friday Agreementi que havien de portar a Irlanda a una pau definitiva, van ser aprovats fa més de 13 anys. La lluita nacionalista per la consecució d’aquests acords i a partir d’aquests, ha estat principalment antiimperialsta, rebent la crítica d’alguns grups dissidents d’haver abandonat demandes socials. Els acords obliguen a que el govern del nord d'Irlanda sigui format pel partit majoritari d’ambdues comunitats, un fet que manté la divisió de la societat de l’estat d’Irlanda del Nord. Tot i així, el costat positiu és que elimina la possibilitat d’un govern de majoria unionista, que molt possiblement es comportaria de forma sectària amb la comunitat nacionalista.
L’oblit del combat a la terminologia mal usada, entre ella, l’excés en l’ús del seu origen religiós a l’hora de definir les comunitats com a catòlica o protestant, l’acceptació del gentilici nord-irlandès o la divisió entre irlandesos i britànics, en lloc d’anomenar a aquests últims irlandesos unionistes, ens porta a una acceptació de l’existència d’una divisió.
El fet de mantenir la subvenció a les escoles religioses perquè s’encarreguin de l’educació de les noves generacions també potencia aquesta divisió entre comunitats, i és en enclavaments, com el barri d’Ardoyne o Short Strand, on els infants pateixen el sectarisme de manera més accentuada. L’augment de violència d’aquests últims dies recordava la imatge de fa 10 anys a Ardoyne: nenes envoltades per un cordó de la policia, mentre es dirigien a l’escola, allunyant-les dels atacs amb pixats i dels insults de la comunitat unionista veïna, però sense cap intenció aparent d’aturar-les. En l’actualitat s’està treballant per potenciar les escoles, anomenades integrades, en les que la religió no hi te res a veure i que poden ser una solució pel retrobament de les dues comunitats. Ara per ara, les teòriques diferències culturals (també fruit de la divisió i la creació d’una falsa identitat dins l’unionisme, també anomenada contraidentitat) ola no oficialitat de l’irlandès són impediments pel major èxit d’aquestes escoles.
Una altra realitat que actualment manté la divisió és la creació de nous murs “de la pau” amb l’objectiu de crear una pau relativa entre les dues comunitats. Actualment, hi ha 48 murs que separen comunitats en tot el nord d’Irlanda, la majoria dels quals són construïts després dels acords – el barri de Short Strand n’és un exemple ja que està totalment rodejat per un d’aquests murs que els han de portar a viure en pau –. Tot i que els mantenen tancats nits i festius per evitar atacs, s’obren les portes d’aquests perquè circulin les marxes organgistes.
Al llarg de l’any tenen lloc més de 3000 d’aquestes marxes, i durant els mesos d’estiu podrem veure noticies de les que creuen barris nacionalistes en un acte humiliant per aquestes comunitats. Escena sovint definida pels locals com “el Klu Klux Klan marxant per barris afroamericans”, que no és cap exageració quan aquestes es passegen amb banderes de grups com la UVF, per exemple en el lloc on actuaven els coneguts “carnissers”.
Uns acords fràgils
La situació del barri de Short Strand, a l’est de Belfast, s'ha convertit en una manifestació del fracàs del procés de pau al nord d’Irlanda. El setge al que han sotmès aquest barri i els greus enfrontaments que hi ha hagut aquests dies només són la part més visible del fracàs anunciat d’aquesta pau artificial.
El perquè, no és un secret: des del primer dia ja es va fer evident que basar els acords de pau en la divisió de l’estat en dues comunitats provocaria que el sectarisme entre aquestes perdurés.
Avui en dia, la comunitat nacionalista del nord d’Irlanda té molt clar l’origen del conflicte modern: la partició de l’illa d’Irlanda en dos estats per mantenir la dominació econòmica britànica. La divisió en dues comunitats, per religió, i el fet d’enfrontar-les entre elles és per a ells una estratègia de guerra pensada i imposada pel poder britànic. Una estratègia que, per desgràcia, encara és vigent, i està plasmada en els mateixos acords de pau.
No s’han fet esperar les crítiques oportunistes d’alguns grups dissidents que tampoc s’allunyen de polítiques sectàries i divisòries.
Només alguns grups que representen una alternativa socialista per tota l’illa han sabut buscar l’equilibri entre la crítica al procés i l’autocrítica al no haver sabut articular una classe obrera unida que no caigui en l’ús il·lògic de la violència sectària.
Així, el futur només passa per combatre el problema d’arrel, i això vol dir: l’estratègia de guerra creada pels britànics, la divisió. Sembla que l'únic camí per continuar aquesta batalla passa per accelerar una Irlanda definitivament unida i allunyant-se de polítiques divisòries i sectàries.
Frase per retwittejar
"I have no doubt that Protestant working-class people in East Belfast feel alienated and forgotten by the Establishment parties and the Stormont regime. However, it is wrong and highly illogical to attack Catholic working-class people in Short Strand" dixit Alex McGuigan (Irish Republican Socialist Party).
