El vot de la por; una història que es repeteix

La història irlandesa és una història de Tractats aprovats mitjançant el que podríem anomenar la política de la por. Ens podem remuntar a la frase del parlamentari irlandès Liam Mellows, que l'any 1922 deia que “la gent està a favor del Tractat; no està a favor d’aquest pels seus mèrits, sinó per la por del que passarà si aquest queda descartat. Això no representa la voluntat de la gent, sinó la por de la gent”, frase que encara és vigent en ple segle XXI.

La necessitat de dos referèndums per aprovar el Tractat de Niça i dos més pel Tractat de Lisboa ens demostren aquesta la vigència. Però fa poc menys d’un mes, el govern i mitjans de comunicació animaven a votar SÍ, al conegut com “Fiscal Compact Treaty” (popularment, “Austerity Treaty”), vaticinant catàstrofes si el NO guanyava i prometent salvació si el SÍ era victoriós.

Un referèndum per a legitimar polítiques dictades pels mercats

En un moment en el que els mercats i altres institucions supraestatals dicten i que la gent no te eines per opinar o canviar-ho, els estats no hi pinten massa. Tot i així, estats com l'espanyol necessiten de la democràcia de partits per justificar les seves polítiques. En general, els estats europeus, amb major o menor mesura, ho aconsegueixen.

En el cas dels 26 comtats que conformen la República d'Irlanda, amb una tradició més democràtica que l'espanyola -una república amb representació més directa, llistes obertes, que no és hereva d'una dictadura-, necessiten dels referèndums per justificar polítiques que van en contra els interessos de la majoria de la població, la classe treballadora. Són, però, una mostra de democràcia real? Res més allunyat d'això si veiem els recents precedents de repetició de referèndums, quan l'opció que surt d’aquests no agrada al govern.

És evident que la campanya pel SÍ del govern deixava clar que aquest no seria un agent neutral i que necessitava el referèndum, no per conèixer la voluntat del poble irlandès sinó per justificar les polítiques d'austeritat que el govern està aplicant i per poder mantenir la política econòmica actual.
Tot i així, aquestes eleccions aporten eines per analitzar la situació d'Irlanda i per entendre quina posició prenen els diferents partits respecte la independència que ha de tenir aquest país dels mercats i el nivell de seguidisme a les grans economies europees.

L’aposta dels diferents partits

Si mirem el parlament irlandès, ens adonarem que més de 140 dels 166 parlamentaris eren partidaris del SÍ. Fine Gael i Labour Party, els dos partits de govern, i Fianna Fáil, principal partit de la oposició -partit de govern fins les eleccions del 2011- apostaven per l’austeritat de Merkel. Algun exemple ens sonarà familiars: “el SÍ és la opció segura”, “el NO a l’austeritat ens tanca les portes a Europa i les seves ajudes econòmiques” o “el SI ens donarà estabilitat i es crearan llocs de treball com bolets”, entre d’altres. “

Per altra banda, això tampoc vol dir que tothom que defensava el NO tenia uns arguments molt més madurs o crítics amb el sistema establert. Als opositors al tractat només els unia la crítica a les mesures d'austeritat. El Sinn Féin i alguns independents, per exemple, s'equiparaven a François Hollande, demanant el NO per tal d'apostar pel creixement. En l'espectre polític irlandès, per tant, no s’escoltaven, per minoritàries, les veus que defensaven un NO com a oposició a una política econòmica o a la pèrdua d'independència i democràcia.

Tot i això, aquests resultats també serveixen per analitzar el nivell de capacitat crítica que els i les irlandeses han demostrat respecte els mitjans de comunicació i el distanciament respecte els partits de govern.

La progressiva desaparició de la classe mitja

És evident que la classe treballadora no s’hi jugava massa en aquest referèndum. Un referèndum en que les regles de joc no els anaven a favor, ja que, a Irlanda, permeten repetir un referèndum si el resultat no és el que el govern espera. De fet qui s’hi jugava més era la classe mitja, aquella que te coses a perdre: propietats, diners en bancs, utilitat dels seus estudis, etc. Qui si jugava més era aquella gent que encara creu que te propietats però que en realitat allò tangible que té són deutes, crèdits i hipoteques. El que ha quedat clar amb els resultats és que la gent perd la por, que la gent comença a pensar per si mateixa i transformar-ho en un vot crític.

Probablement, analitzant els resultats mai sabrem si el vot és crític amb l’austeritat o amb el sistema, però del que podem estar segurs és que aquest trenca amb l’hegemonia existent. Més d’un 80% del parlament irlandès apostava per l’austeritat del “Fiscal Compact Treaty” i només un 60% de la població ha ratificat l’ordre dels mercats cegament. Cal parar atenció al fet que les circumscripcions més deprimides econòmicament, on la gent no dubta en autodefinir-se com a classe treballadora, és on l’oposició al tractat s’ha imposat. Un resultat contra pronòstic si tenim en compte que un 40% no s’ha espantat per la pressió internacional i dels mitjans de comunicació, la mateixa pressió que patien simultàniament les urnes gregues amb l’intrusisme europeu en la seva campanya electoral.

Aquesta tendència de vot ens mostra, segons alguns analistes, el distanciament entre classes; la progressiva desaparició de la discutida classe mitja, donant pas a un sentiment més fort de classe treballadora -encara que falta molt perquè aquest sigui un sentiment col.lectiu o organitzat- en adonar-se que no tenien propietats, sinó crèdits; que no tenien un sistema democràtic, sinó que la utilitat del seu vot era molt qüestionable; o la impressió que els partits que havien de defensar el poble irlandès estaven venuts als grans capitals.

Tot i que ha quedat clar que l’atur continua creixent, que les retallades seran el pa de cada dia i que no és l’objectiu del Tractat salvar la classe treballadora de la duríssima situació que estan vivint, és molt difícil preveure quina serà la reacció d’una massa social crítica, però desorganitzada, que a mesura que passa el temps té menys a perdre i més a guanyar amb la ruptura del sistema. Una veu important del sindicat de treballadors Independent Workers Union, Tommy McKearney, analitzava la situació actual i la importància d’organitzar-se concloent que “el futur d’Irlanda no serà ni verd, ni blanc, ni carbassa, el futur d’Irlanda serà roig”.

Veus discordants en la celebració del 96è aniversari de la independència irlandesa

Avui, 24 d'Abril, es complia el 96è aniversari de l'alçament de pasqua. Com cada any, el diumenge de Pasqua el republicanisme commemorava la proclamació unilateral d'independència d'Irlanda.

Des del nord d'Irlanda, als 6 comptats que romanen sota l'ocupació britànica, els diferents grups republicans recordaven els caiguts per la llibertat d'irlanda en els seus discursos i centraven la crítica política en el govern d'Stormon, i la seva gestió de l'economia, del procés de pau i de la partició del poble irlandès. Però a diferència d'altres anys, l'oest de Belfast, centre indiscutible de la majora de les commemoracions, despertava amb les parets plenes de pintades demanant la llibertat de Marian Price, presa republicana, empresonada a causa de la seva intervenció en una de les commemoracions de Pasqua l'any anterior.

El camí de la reconciliació... Entre classes també?

Els carrers de l'oest de Belfast, decorats, veien com el Sinn Féin organitzava la marxa més multitudinària: amb gent vestida d'època i armes dels anys 20; amb representants d'escoles d'ensenyament en irlandès i clubs d'esports gaèlics; amb bandes musicals convidades d'arreu d'Irlanda i, fins i tot, d'Escòcia; amb militants i familiars de morts; etc. En definitiva, una celebració festiva per a tots els públics.

Aquesta finalitzava a Milltown Cementry, on aquest any l'alcalde de Belfast, Niall O'Donghaile, destapava el remodelat monument en record als republicans caiguts per la llibertat d'Irlanda. El posterior discurs de Declan Kearney, davant de més de 800 persones, posava l'èmfasi en el nou full de ruta del Sinn Féin, “l'autèntica reconciliació amb la comunitat unionista”.

Tota aquesta posada en escena era per simbolitzar que tot ha canviat. Frases com “aquesta ciutat i els 6 comptats són avui molt diferents que fa 40 o 20 anys” eren repetides donant força a aquest discurs. El portaveu defensava la desaparició del Provisional IRA com decisió correcta, insistint amb un “no us equivoqueu, no hi ha un altre IRA i no hi ha una lluita armada”. Decisió que assegurava que havia portat a la desmilitarització del nord d'Irlanda i millors condicions de vida, reafirmant-se amb “la militarització se n'ha anat. Les noves generacions de nacionalistes no pateixen desigualtat, ni són ciutadans de segona”.

Els èxits electorals del Sinn Féin eren un altre dels tòpics. Ser la primera força a Belfast amb la consecució de l'alcaldia i ser el segon partit del nord d'Irlanda li permetien afirmar que “el republicanisme no assolia tanta força des del 1919, l'estratègia republicana està funcionat i aquí és on s'equivoquen tant els que s'oposen al Sinn Féin”.

Declan Kearney tancava el discurs del Sinn Féin sense mencionar les mesures d'austeritat que aplica el govern del nord; ni l'assetjament que reben els altres grups republicans, per part de la policia; ni el tracte que reben els presos polítics amb incompliment de drets i acords, que els ha portat a una protesta bruta; etc.

Tot això amb l'objectiu d'imposar una normalitat festiva per sobre la reivindicativa i encasellar als republicans que no segueixen aquesta política com a nostàlgics del passat, cecs que no veuen la millora, la victòria, l'avenç.

El camí de la dissidència... Minoria o minoritzats?

Aquest any però, les pintades en suport a l'alliberament de Marian Price deixaven entreveure que per alguns seguia sent una jornada de lluita.

La culminació d'altres marxes en diferents discursos polítics als cementiris de Belfast, Derry, Dundalk, etc. reafirmaren que la diferència entre l'enfocament festiu, reivindicatiu o militar no era casual. En aquests discursos tots són els hereus dels alçats, tot i que hi ha gent que veu més lluny que d'altres els objectius dels executats aquell 1916.

Els altres grups republicans, malnomenats dissidents, coincidien en els seus discursos a remarcar que les polítiques del Sinn Féin, dins el govern del nord d'Irlanda, s'allunyen de l'objectiu de la proclamació de 1916. El Republican Sinn Féin (RSF) s'atrevia a assegurar que “ells mantenien la bandera republicana i no els que havien abandonat el camí de la revolució”, titllant el Sinn Féin de constitucionalistes i reformistes que gestionaven la llei britànica i dient que ja no eren un partit republicà.

La Republican Network for the Unity (RNU), en la seva commemoració a Dundalk, parlava de “tribunals especials, policia política, presó sense càrrecs”, referint-se a les polítiques d'aquest govern per perseguir a l'oposició política. Discurs al que es sumava Éirígí en la seva commemoració el dilluns de Pasqua quan criticava l'assetjament policial als seus militants quan anunciaven la convocatòria. Crítica també sotasignada pel 32 County Sovereignty Movement (32CSM), que veia com detenien a 6 persones que havien participat en la seva commemoració a Derry per interrogar-los sobre la participació d'un militant del Real IRA.

Gairebé tots els grups van mostrar solidaritat amb els més de 50 presos polítics republicans i van demanar la llibertat dels que no tenien càrrecs, entre ells la de Marian Price, que acusada d'encoratjar la participació en una organització il·legal complia un any en presó preventiva, sense sentència i amb la llibertat sota fiança denegada.

Finalment, els diferents grups també coincidien en la proclamació d'una república socialista, el Workers Party deia en la seva commemoració que “el socialisme és l'única alternativa al capitalisme” i l'Irish Republican Socialist Party decorava l'oest de Belfast amb Starry Plough, la bandera socialista irlandesa. Una idea que també compartien els altres grups criticant a l'hora les polítiques liberals i d'austeritat que imparteixen els governs de nord i sud.

La baixada de participació en el discurs del Sinn Féin, respecte altres anys, tot i mantenir-se com la més multitudinària xocava amb l'alta participació als discursos de l'IRSP, Éirígí, RNU i 32CSM.

Aquest any, si suméssim els assistents als discursos dels grups minoritaris gairebé doblarien els assistents al discurs del Sinn Féin. Per tant, si ens baséssim en el seguiment de les convocatòries, es podria afirmar que aquestes polítiques que els altres grups tenen en comú són polítiques minoritzades però no més minoritàries que les del Sinn Féin.

Marian Price, l'única presa republicana

Fa gairebé 40 anys, l'any 1973, Marian Price va ser empresonada per primera vegada. Sentenciada per participar en una campanya amb cotxes bomba a Londres com a membre del IRA Provisional va ser internada en una presó a Anglaterra, en la que passaria el primer any de la condemna. Durant aquesta estància, va participar, amb altres presos i preses, en una vaga de fam exigint el dret a ser traslladades a la presó més propera a casa seva. Vaga de fam en la que seria forçada a menjar fins a 400 vegades en 6 mesos. Finalment, va ser traslladada a la presó de dones d'Armagh, al nord d'Irlanda, on compliria uns altres 5 anys de condemna fins a ser alliberada amb la meitat de pes que havia entrat, anorèxia i tuberculosi.

Durant els anys 90 es va desencantar del moviment provisional i del procés de pau - en paraules seves “jo no vaig ser empresonada per això” - i, s'uní al 32CSM. La seva participació en aquest moviment l'havia portada varies vegades davant la justícia, fins que l'any passat va ser detinguda. L'arrest es produí després de la seva participació en la marxa del 32CSM en motiu del 95è aniversari de l'alçament de Pasqua, encausada per aguantar el comunicat que llegia el portaveu del Real IRA al cementeri de Derry.

Acusada d'encoratjar la participació en una organització il·legal, Marian Price ha passat aquest any tancada a la presó d'homes de Maghaberry. Tot i que no hi ha cap sentència en ferm en contra seva, Owen Paterson, el Secretari d'Estat d'Irlanda del Nord, va denegar l'alliberament sota fiança, aprofitant la discriminació legal que pateixen els expresos en els Acords de Pau.

*En els comentaris podreu trobar el link als comunicats de les diferents organitzacions

Despolitització del Bloody Sunday en el seu quarantè aniversari

Publicat a l'Accent nº219

La celebració del quarantè aniversari del Bloody Sunday ha deixat un regust estrany a la boca de la societat irlandesa. Com ha aconseguit el govern britànic traduir l’intent de castigar una lluita pels drets socials en un accident puntual produït per uns soldats rasos?

La lluita pels drets civils

30 de gener de 1972, fa 40 anys, es produïa un capítol més de la lluita pels drets civils a Irlanda; segurament un dels més famosos. Unes 15.000 persones es reunien a Creggan, un barri nacionalista o mal anomenat catòlic de Derry, per manifestar-se contra la llei d’empresonament sense càrrecs coneguda com a “internment”. A la protesta també s’hi sumaren les peticions habituals d’un vot “real” per persona, distribució justa del treball o dret a un habitatge digne.

Prèviament, l’any 1971 acabava amb 6 civils i un membre de l’IRA morts a mans de l’exèrcit britànic, que havia tingut 7 baixes. La prohibició d’aquell 1972 a manifestar-se va fer que el 2 de gener l’Associació pels Drets Civils d’Irlanda del Nord anunciés la desobediència a aquella imposició i cridés la gent al carrer en diverses ocasions aquell mes. Les esbatussades de l’exèrcit a manifestants eren una constant que només aconseguia escalfar l’ambient.

El General Ford avisà davant la convocatòria d’aquell 30 de gener de la possible necessitat de “disparar a joves del Bogside”. Tot i així, la notícia que les dues faccions de l’IRA restarien al marge va despertar la confiança en que seria una jornada pacífica i feia la convocatòria més atractiva per a famílies.

Passades les 3 de la tarda, la marxa emprenia el rumb cap al centre de la ciutat, per després trencar cap al Bogside al Free Derry. Alguns manifestants, però, es desviaren cap a la barrera 14 on l’exèrcit bloquejava l’entrada al centre de la cuitat. Allà, algunes pedres foren llançades contra la posició de l’exèrcit, que va respondre a aquestes amb canons d’aigua, gasos i bales de goma.

Cap a les 4 de la tarda, lluny dels aldarulls, un escamot de l’exèrcit, per sorpresa de tothom, obrí foc a no gaire distància d’on els parlaments estaven, en aquell mateix moment, concloent la marxa. J. Johnson (59 anys) rebia un tret i moria uns dies més tard. Al cap d’uns minuts l’exèrcit britànic agafava posicions al mateix carrer dels parlaments, disparant mortalment a J. Duddy (17). Alguns joves s’afanyaren a construir una petita barricada amb runes i foren assassinats allà mateix; M. Kelly (17), M. McDaid (20), J. Young (17) i W. Nash (19). No gaire lluny queien abatuts H. Gilmour (17) i K. McElhinney (17) mentre buscaven refugi.

Un altre escamot de l’exèrcit obria foc més amunt, al parc de Glenfada, deixant un mínim de 6 ferits de bala. W. McKinney (27) era assassinat en intentar-los socórrer i J. Wray (22) era rematat per un membre de l’exèrcit quan jeia al terra ferit. A Parc Abbey eren assassinats G. Donaghey (17) i G. McKinney (35). P. Doherty (31) era abatut a Joseph Place i B. McGuigan (41) rebia un tret al cap quan s’hi apropava agitant un mocador blanc.

Un mínim de 14 ferits i 14 morts van ser el resultat d’aquella operació que l’exèrcit justificava explicant als mitjans que aquests eren pistolers i terroristes, al•legant que els seus soldats s’havien trobat davant una ràfega constant de trets. Cap d’ells però, ni dels seus vehicles havien patit cap dany.

El Primer Ministre Britànic va anunciar una investigació a càrrec del President del Tribunal Suprem de Justícia, Lord Widgery, però advertí a aquest que “no estem lluitant només en una guerra militar sinó també en una guerra propagandística”. El resultat de la investigació era d’esperar: “hi havia la sospita que alguns portaven armes i explosius i els altres hi col•laboraven”. Anys després es descobriria que s’havia negat declaració a testimonis, que s’havia inclòs declaracions de gent que no era allà, que s’havien modificat les declaracions d’alguns del membres de l’exèrcit, etc.

El fet és que aquesta investigació només tancava el primer paràgraf d’un capítol més de la història de les massacres a l’illa d’Irlanda, colònia britànica.

Esperant justícia, esperant democràcia

La perpetuació “d’un estat protestant per a gent protestant i governat per gent protestant”, creat el 1922 al nord d’Irlanda, feia que als anys 60 arrenquessin protestes a favor del vot per persona, lluitant contra el vot per propietat i múltiple en el cas dels empresaris. Sistema de vot que es mantenia en un dels territoris que presumia de la democràcia més sana del món, el Regne Unit. Tot i la introducció del vot per persona l’any 1969, feren els jocs de números necessaris per evitar un govern nacionalista en ciutats com Derry, on aquesta comunitat arribava al 67% de la població.

Molts anys d’empobriment de les condicions d’habitatge, arribant al 20% de cases superpoblades entre les comunitats nacionalistes de Derry; molts anys de discriminació a l’hora d’accedir a un lloc de treball, portant a aquestes comunitats a superar el 20% d’atur, el més elevat del nord d’Irlanda; havien portat la població, l’any 1963, a seguir l’exemple de les marxes pels drets civils de la comunitat afroamericana als EUA. Però a Derry les marxes no eren suficient per aturar la discriminació i repressió de final dels 60; la creació de zones no governades pels britànics era l'única solució. L’any 1969 aparegué el rebel Free Derry, zona que fins l’any 1972 es mantindria intermitentment resistent a l’entrada de l’exèrcit britànic, la policia nord-irlandesa i els paramilitars i grups sectaris de la comunitat unionista.

El context de descontentament social va fer que el govern decidís mantenir la democràcia amb autoritarisme. Exemples en són la posada en pràctica del “internment”, l’augment d’efectius de la policia i la implantació de l’exèrcit als carrers de la ciutat. Els primers morts que s’apuntava l’exèrcit eren els precedents d’una marxa que resultaria, si més no, històrica.

Després del Bloody Sunday era evident el context de guerra militar i mediàtica, on la criminalització de la lluita principal, la lluita pels drets civils, s’ajudava d’un règim propi d’un estat d’excepció amb lleis com la “Direct Rule”, llei que estipulava que el nord d’Irlanda es governés des de Londres, eliminant tot poder que pogués tenir el parlament nord-irlandès.

El primer aniversari, l’any 1973, una marxa recordà, no només a les víctimes, sinó també els motius de la manifestació. Pel vintè aniversari, es crea la campanya “Bloody Sunday Trust”, que centrà els seus esforços en buscar la innocència de les víctimes i el processament dels culpables; per tant, la negativa a acceptar les conclusions de Lord Widgery.

Finalment, l’any 1998 semblava que la campanya i les marxes s’acostaven al seu objectiu quan s’encarregà a Lord Saville una investigació sobre els fets. Aquesta conclogué el juny del 2010, determinant que totes les víctimes eren innocents. L’emoció d’haver aconseguit netejar la imatge de les víctimes eclipsà la decepció que la investigació, després de 921 testimonis escoltats i 1.500 revisats i 12 any d’espera, senyalés a soldats rasos com a culpables, com si hagués estat un cas aïllat que no tingués cap relació amb la política d’aquells anys al nord d’Irlanda, seguint així amb la política d’ulls tancats enfront els responsables polítics i alts càrrecs militars. Però definitivament, la felicitat de les famílies en escoltar de boca del primer ministre britànic, David Cameron, la declaració que corroborava la innocència dels seus, va tancar un segon paràgraf en el capítol del Bloody Sunday, quan la majoria de famílies van decidir fer, l’any 2011, que la marxa pel trenta-novè aniversari fos l’última.

Frivolització d’una guerra 

Enguany, abans del quarantè aniversari, saltà el mateix debat de qui hi guanyava i de si era una decisió política l’anunci del final de les marxes. Per a molts era clar, que si es refredava o es tancava el capítol del Bloody Sunday amb només la declaració d’innocència de les víctimes, l’imperialisme britànic hauria aconseguit capgirar la petició per declarar culpable a qui va orquestrar els assassinats i identificar-ne els motius polítics, tirant-hi sorra al damunt.

Servit el debat, la majoria de famílies han estat conseqüents amb la decisió de l’any anterior i sota el nom de “Bloody Sunday Trust” només han organitzat activitats commemoratives. De fet només dues famílies han convocat la marxa coincidint amb el quarantè aniversari.

Tot i que la majoria de famílies no s’han conformat amb la declaració d’innocència dels seus familiars i encara busquen caps de turc, aquestes han decidit buscar refugi en la justícia actual per portar, com a mínim, els executors davant d’un tribunal.

Tot i la multitudinària manifestació, en la que gairebé 3.000 persones s’aplegaven per recordar el significat que tenia per ells el Bloody Sunday, enguany no va arribar ni de bon tros al nombre d’assistents d’anys anteriors, segurament, per la divisió entre les famílies i la petició personal de les famílies no convocants que no s’anés a la marxa, com a senyal de respecte a la decisió de la majoria de famílies. Tot i així, s'ha creat el suficient rebombori per, entre altres coses, trobar-nos amb la dimissió del president del “Bloody Sunday Trust”, Eamonn McCann, al•legant, com una de les raons, encara que no la més important, que ell hauria inclòs la marxa en el programa d’activitats del dia i que no li agradava la divisió que s’havia creat entre les famílies.

Però la importància del debat va molt més enllà. En aquesta manifestació, 3.000 persones van voler deixar clar – evitant que la declaració d’innocència de les víctimes eclipsés això - que els motius pels quals hi havia hagut unes víctimes en aquella manifestació eren polítics, que els motius pels quals hi havia una petició de drets socials anaven relacionats amb una colonització i que estaven disposats a convèncer a la societat que aquest era el camí. Potser per aquesta contundència, grups republicans de tot tipus oposats a les polítiques del Sinn Fein s’hi van deixar veure, alguns amb més oportunisme que motivació política, altres deixant clar que el motiu de la seva adhesió era visualitzar que encara no s’havien resolt tot el que es demandava en aquella marxa, senyalant manques de democràcia i justícia en la societat nord-irlandesa actual.

És difícil augurar quan i com es tancarà el capítol del Bloody Sunday, com altres capítols de massacres produïdes durant els anys anteriors i posteriors al nord d’Irlanda. S’ha de dir que el que s’ha aconseguit amb el record i la lluita entorn el Bloody Sunday, com a mínim, ha estat generar la petició de crear comissions independents per clarificar totes aquestes massacres, que poden portar a tenir un context més global, a assenyalar els motius polítics i al reconeixement d’una guerra i una colonització.

Però aquí, al nord d’Irlanda, encara es veu lluny la forma justa de tancar tots els capítols i el llibre sencer: aquell objectiu pel qual van lluitar els primers republicans irlandesos fa més de 200 anys; aquell objectiu que James Connolly i els seus companys van proclamar, i van tenir a les seves mans uns dies d’aquell 1916; el mateix objectiu pel qual han mort molts irlandesos, d’arreu de l’illa, abans i després de la partició del 1922. Aquell objectiu era i és la fi de la colonització i, per tant, la creació d’una república irlandesa independent i l’establiment, per fi, de justícia i democràcia a l’illa, finalitzant amb la històrica discriminació.

Quatre anys de presó per un català a Belfast

Publicat a l'Accent nº207

El passat agost, Roger Jorro Costa, un jove català resident a Belfast, va ser acusat de participar, el 12 de juliol de 2010, als aldarulls que es van produir a Ardoyne en motiu del pas de la marxa orangista per aquest barri. Es va entregar, després de ser durant un parell de dies consecutius, notícia de portada en els diaris del nord d’Irlanda, on es deia que se’l buscava per haver ferit una policia, llençant un bloc de pedra de dalt d’una teulada.

Els mitjans de comunicació de Belfast van utilitzar el cas per fer un serial dient que el policia havia estat a l’hospital al llindar de la mort, quan havia estat ingressat a l’hospital només per assegurar-se que no tenia cap ferida greu. Es va estar plantejant la possibilitat de demanar cadena perpètua al jove català, sota l’acusació d’intent d’assassinat.

Gairebé 9 mesos de presó preventiva després s’inicià el judici. Ell que en cap moment havia negat la seva participació en aquests aldarulls i es va declarar culpable dels càrrecs de disturbis i de causar lesions greus, tot i que encara avui en dia no està clar que fos ell el que llencés la pedra en qüestió. De fet, ha assegurat a L'ACCENT que “ni ell ho sap”. Després d’aquesta declaració de culpabilitat el fiscal s’allunyà de la idea d’acusar-lo d’intent d’assassinat.

També en aquesta primera vista el jove va contrarestar la seva declaració de culpabilitat amb l’explicació que ell no havia anat amb l’objectiu de ferir a ningú, pres pel jutge com una disculpa de cara a la policia, que estava present a la sala.

Finalment, gairebé un més de deliberacions més tard el jutge encarregat del cas va concloure que, tot i que la seva actitud des dels fets era impecable, encara tenia un deute amb la societat britànica, i que per la gravetat dels aldarulls el condemnava a 4 anys de presó. També va deixar clara que no hi veia inconvenient en aplicar els paràmetres normals de reducció de condemna, que fan que n’hagi de complir dos.

Ell mateix ha valorat positivament el fet que l’agost del 2012, després de 2 anys tancat, deixi de tenir comptes pendents amb el govern britànic i sigui lliure. Ens comenta que el més segur és que en poc més de mig any pugui estar complint un tercer grau.

L’ACCENT ha volgut seguir el cas des del principi, i aviat el condemnat farà arribar un text explicant els fets amb més detall. A més, agraeix també a Alerta Solidaria tant que hagin posat a disposició l’adreça per enviar-li correus i cartes com el seguiment que també han fet del cas.

Podeu trencar amb la censura que imposen els murs de la seva presó seguint el Blog

Crònica d'un 12 de juliol qualsevol al barri d’Ardoyne

Article publicat a l'Accent nº207

Fotografia publicada a la portada del Berria del 13 de Juliol

12 de juliol del 2011. Com cada any comença un dia llarg al barri nacionalista d’Ardoyne, situat al nord de Belfast. Les marxes orangistes creuen dues vegades el barri amb una prepotència provocativa que altera la calma diària que aquesta comunitat viu els altres 364 dies de l’any. El perquè, simple, la tradició, es ven com un acte cultural de l’unionisme. La realitat, una simple demostració de força que els ajuda a superar la pèrdua de poder que van provocar els acords de pau del 98.

El dia comença precedit d’un escalfament de l’ambient, amb provocacions de sectors tant del nacionalisme com de l’unionisme, i amb la pregunta que es fan els residents: per quins set sous una organització sectària ha de creuar aquest barri? Una organització sectària com és la Ordre d’Orange. Comparable i comparada una vegada rere l’altre amb el Klu Klux Klan. Sectària amb els que ells anomenen catòlics, sac on posen a tothom de la comunitat nacionalista. Sectària, doncs, amb els residents d’aquest barri. Aquesta pregunta pren consistència quan s’apropa el dia i es veu que un any més no s’ha aconseguit que la comissió de marxes reguli o impedeixi el pas d’aquesta provocació pel barri d’Ardoyne.

El debat etern és com ha de ser la resposta. Un any més no hi ha consens. El dolor és massa recent, els trets que durant el conflicte ressonaven amb més força durant el període de marxes encara són presents als malsons de la gent del barri. El dolor és massa recent, quan després dels acords de pau aquesta comunitat encara rebia atacs sectaris. Noies que cursaven educació primària, ara ja majors d’edat, necessitaven una maduresa que no els pertocava tenir per, entre llàgrimes i crits, superar el trauma provocat pels pixats que la gent del barri unionista veí els llençaven a la cara, pels insults i per la humiliació provinent d’haver d’anar escoltades a l’escola.

Surt el sol i amb ell la por del que pugui passar aquest dia. Ben aviat ja es deixa veure gent en el lloc per on hi passarà la marxa. De lluny, a l’entrada d’un dels barris més obrers unionistes, el Shankill, els que aplaudiran el pas d’aquesta humiliació. Ben a prop d’on passarà la marxa, els locals, davant d’unes botigues del barri, preparant pancartes amb lemes contra el sectarisme. La gent del barri, que ha decidit patir la humiliació del pas de la marxa per davant les seves cares, es comença a vestir amb samarretes contràries a la discriminació i es col·loquen darrere les pancartes. I davant seu el tercer agent del joc: la policia. Aquests darrers també es col·loquen, un per un, davant dels descontents del barri, com a mètode d’intimidació.

La situació, la d’una guerra, de moment, psicològica. Forta presència de la policia, que demostra la no-resolució del conflicte. Furgonetes blindades, algunes d’elles amb càmeres, camions amb potents canons d’aigua i agents amb roba antibales, porres, escuts, cascs, extintors, etc. I no poden faltar les famoses piloteres, conegudes pels 17 morts que tenen a l’esquena. Avui sembla que tothom vestirà l’uniforme de gala, uns de taronja, altres amb lemes en contra el sectarisme, aquests últims, preparats per actuar.

Finalment, els sectaris aconsegueixen el seu objectiu, la marxa ha transcorregut amb una protesta pacífica que, com a molt, molestava. Per molts, massa pacífica. Creuen que s’hauria d’impedir el pas. Però un any més els acords de pau i la presència, forta, de la policia, han assegurat el pas de lamarxa. Ben lluny queden aquells trets que feien “necessari” l’exèrcit, o que feien pensar-s’ho dues vegades a la gent que desfilava.

Però el panorama de la tarda és ben diferent, ells venen beguts, excessivament beguts segurament, i tornaran a desfilar pel barri d’Ardoyne. Si la marxa del matí no tenia sentit, que passi una segona vegada encara en té menys. I si la marxa del matí no tenia sentit, que aquesta en tingui menys farà que la resposta sigui més contundent. Com cada any. 

Aquest vegada, també com cada any, hi ha una idea original, una manifestació pels drets civils. Com als vells tempses critica l’estat dels opressors, pels quals Ardoyne continua en un pou. En aquest moment ja no és l’unionisme, però continua essent amb el mateix fi, mantenir el capital centralitzat en mans de pocs. Sembla que aquest any els cops de la policia podrien tornar a repetir-se, i de moment han negat el permís a la protesta del barri i no als forans. 

Els assistents ho observen amb els seus propis ulls com el fort dispositiu policial impedeix l’accés de la gent del barri i de la protesta al lloc per on passarà la marxa. L’exèrcit ja no hi és, però continua semblant un estat d’excepció. El dispositiu està perfectament preparat per actuar com a protectors de la llibertat democràtica de desafiar els locals. El cordó es converteix en una barrera impenetrable que separa del lloc on es produeix la manifestació de caràcter feixista, i així es converteixen en còmplices.

Les comunitats nacionalistes més marginades del nord d’Irlanda, fa 40 anys, van tolerar l’ús de la violència com a mitjà necessari de lluita. Avui en dia els discriminats no són un 40% de la població dels 6 comptats ocupats pels britànics, sinó un 5%. Entre aquests, el barri d’Ardoyne, que no ha vist els beneficis d’aquest procés de pau i sí com la policia encara protegeix els sectaris. El fet que només sigui un 5% de la població fa que la violència que s’hi produeix sigui molt més criminalitzada. La mateixa que l’IRA un dia va patir i superar. Però aquests dies trobem que ens canvien les paraules: és aquesta violència acceptada per la comunitat? Pels veïns d’Ardoyne, tot i les contradiccions, és tolerada gairebé tant com ho va ser la de l’IRA en un passat no tan llunyà.

La marxa ja ha passat fa estona, pedres, còctels molotov i tot el que la gent troba a mà són llençats a la policia. Ara ja segurament com a símbol d’impotència per, un any més, no haver pogut impedir el pas de la marxa, però també per assenyalar els culpables. La policia continua fent acte de presencia, gravant tot el que passa. Si ens guiem pel que va passar l’any 2010 ens haurem d’esperar un més per saber el número exacte de detencions. L’any anterior, més de 50, entre ells un català, en Roger. 
 
La policia Nord-Irlandesa encara utilitza aquelles bales de goma que van matar 17 persones. La prova és la ferida de guerra d'un periodista i activista intrèpid.

L’esclat de la violència amb motiu de les marxes orangistes al nord d’Irlanda

Versió de l’article publicat a l’Accent nª205

Short Strand qüestiona de nou la pau artificial

Durant el darrers dies, el barri de Short Strand, a l’est de Belfast, ha estat l'escenari d’un augment de l'anomenada violència sectària, ja habitual durant aquest període anual de marxes orangistes (dels sectors unionistes). Durant els mesos d'estiu no és estrany topar amb situacions d'enfrontament, ja que el conflicte agafa més intensitat als carrers de Belfast. De fet, per les comunitats nacionalistes ni tan sols és noticia que grups de paramilitars unionistes, com la Ulster Volunteer Force(UVF), intentin boicotejar la pau relativa que regna durant la resta de l'any.

Aquesta vegada, però, la noticia ha estat el grau de violència assolit, que ha deixat setjat tot un barri, i l’èxit que han obtingut els lleialistes (nom que reben els grups armats unionistes i els seus simpatitzants) en la seves convocatòries. Tot i així, cap analista polític s’ha sorprès per aquests fets, ja que el context actual dirigeix la societat del nord d'Irlanda cap a un cul-de-sac on al final només s'hi entreveu un progressiu augment de la violència sectària.

El setge a Short Strand

La situació física de Short Strand, un enclavament nacionalista al mig d’un East Belfast majoritàriament unionista, fa que aquest barri sigui prou més vulnerable als atacs com els que s'han conegut aquests dies.

Durant dues jornades consecutives, a convocatòria – segons el Police Service of Northern Ireland (PSNI) – del grup paramilitar unionista Ulster Volunteer Force (UVF), el barri de Short Strand ha patit un setge nocturn. Pedres, cocktails molotov, bengales i algun artefacte explosiu eren el preludi d’una batalla campal que s’allargaria durant 3 hores, amb molta presència del PSNI, encara que més disuasòria que no pas activa – la política actual del PSNI davant els “riots” és fer presencia i grabar-los, efectuant les detencions dies després –.

Tot començà quan un grup de més de 100 persones encaputxades es van dirigir cap al barri en qüestió amb la intenció de causar desperfectes, llançant objectes i atemorint la població. La resposta dels locals no es va fer esperar, i al llançament d’objectes el va seguir unes hores de batalla campal, durant la qual van participar gairebé 500 persones.

Segons la policia, aquesta ofensiva va ser orquestrada per la UVF (durant la seva existència van matar 401 civils, que suposen el 83% de les morts causades), que pretenia publicitar-se a través dels atacs sectaris que caracteritzen aquesta organització, actualment lluny del canibalisme d’un dels seus comandos, els carnissers de Shankill Road – que els 70s van dedicaven a segrestar nacionalistes i matar-los esquarterant-los sota el lema “l’IRA no pot viure sense la seva comunitat” –.

Relacionat amb els disturbis esmentats es va detenir una dona lleialista per possessió d’arma. La policia va criminalitzar la resposta del barri argumentant que hi van participat grups paramilitars nacionalistes (actualment titllats de “dissidents” per la seva oposició als acords de pau), acusant a tots els que encara es mantenen actius, sota aquesta premissa també han detingut gent de la comunitat nacionalista.

Així doncs, ara serà interessant veure quins efectes té aquest atac i la resposta republicana que se'n derivi. Sobretot, per part dels grups dissidents en el període de marxes que tot just comença. Caldrà estar molt atents a la marxa més gran, la del 12 Juliol a Belfast, ja que un possible objectiu d’aquest atac podria ser desestabilitzar la societat en un moment tant vulnerable com aquest.

També caldrà estar atents a la marxa més calenta de l’any que passa per Ardoyne, barri nacionalista al nord de Belfast – limítrof amb un altre barri on la UVF ha tingut una importància històrica, anomenat Upper Shankill – on l’any passat s’hi van veure les imatges més tenses de l’estiu el dia que hi passava aquesta marxa orangista, amb esbatussades amb la policia durant 3 nits consecutives, en les que hi van participar fins a 200 persones, de les quals 55 van ser detingudes – gairebé un mes més tard –, entre elles un amic.

Com diu la cançó i demostren els de Short Strand "We are stronger now. You showed us how"

Estratègia de guerra britànica; sectarisme

Durant els anys 60 la proposta política, reivindicada a través de marxes pacifiques i marcada com l’inici del conflicte modern irlandès, era ben allunyada de l’adjectiu sectari que s'utilitza avui en dia per parlar de la violència entre les dues comunitats. L'estratègia nacionalista tenia com a objectiu principal la consecució de diferents drets socials, entre ells el dret universal al vot i a un lloc de treball. La lluita en contra el sistema establert, que incloïa vot per propietat i perjudicava la comunitat nacionalista a l’hora d’accedir a un lloc de treball, combinava aquesta lluita social amb un caràcter antiimperialista.

Totes les alarmes del poder britànic van saltar en el moment que la comunitat nacionalista estava aconseguint simpaties a les seves demandes dins de les comunitats obreres unionistes. És en aquest moment quan es potencia l’estratègia britànica – encara que ve d’antic mai havia estat tan eficaç com en el conflicte modern – de l’enfrontament entre les dues comunitats del nord d'Irlanda: es tornen a armar diferents grups unionistes, per passar d’un conflicte social a un conflicte armat entre dues tendències religioses. A més, la versió dels mitjans potenciava la definició britànica del conflicte, basat en disputes religioses.

Finalment, però, 40 anys després, la resolució d’aquest conflicte sembla que es trobava encarrilada en l’esperat procés de pau.

Context després del GFA; excés de divisió

Els acords, coneguts com a Good Friday Agreement i que havien de portar a Irlanda a una pau definitiva, van ser aprovats fa més de 13 anys. La lluita nacionalista per la consecució d’aquests acords i a partir d’aquests, ha estat principalment antiimperialsta, rebent la crítica d’alguns grups dissidents d’haver abandonat demandes socials. Els acords obliguen a que el govern del nord d'Irlanda sigui format pel partit majoritari d’ambdues comunitats, un fet que manté la divisió de la societat de l’estat d’Irlanda del Nord. Tot i així, el costat positiu és que elimina la possibilitat d’un govern de majoria unionista, que molt possiblement es comportaria de forma sectària amb la comunitat nacionalista.

L’oblit del combat a la terminologia mal usada, entre ella, l’excés en l’ús del seu origen religiós a l’hora de definir les comunitats com a catòlica o protestant, l’acceptació del gentilici nord-irlandès o la divisió entre irlandesos i britànics, en lloc d’anomenar a aquests últims irlandesos unionistes, ens porta a una acceptació de l’existència d’una divisió.

El fet de mantenir la subvenció a les escoles religioses perquè s’encarreguin de l’educació de les noves generacions també potencia aquesta divisió entre comunitats, i és en enclavaments, com el barri d’Ardoyne o Short Strand, on els infants pateixen el sectarisme de manera més accentuada. L’augment de violència d’aquests últims dies recordava la imatge de fa 10 anys a Ardoyne: nenes envoltades per un cordó de la policia, mentre es dirigien a l’escola, allunyant-les dels atacs amb pixats i dels insults de la comunitat unionista veïna, però sense cap intenció aparent d’aturar-les. En l’actualitat s’està treballant per potenciar les escoles, anomenades integrades, en les que la religió no hi te res a veure i que poden ser una solució pel retrobament de les dues comunitats. Ara per ara, les teòriques diferències culturals (també fruit de la divisió i la creació d’una falsa identitat dins l’unionisme, també anomenada contraidentitat) o la no oficialitat de l’irlandès són impediments pel major èxit d’aquestes escoles.

Una altra realitat que actualment manté la divisió és la creació de nous murs “de la pau” amb l’objectiu de crear una pau relativa entre les dues comunitats. Actualment, hi ha 48 murs que separen comunitats en tot el nord d’Irlanda, la majoria dels quals són construïts després dels acords – el barri de Short Strand n’és un exemple ja que està totalment rodejat per un d’aquests murs que els han de portar a viure en pau –. Tot i que els mantenen tancats nits i festius per evitar atacs, s’obren les portes d’aquests perquè circulin les marxes organgistes.

Al llarg de l’any tenen lloc més de 3000 d’aquestes marxes, i durant els mesos d’estiu podrem veure noticies de les que creuen barris nacionalistes en un acte humiliant per aquestes comunitats. Escena sovint definida pels locals com “el Klu Klux Klan marxant per barris afroamericans”, que no és cap exageració quan aquestes es passegen amb banderes de grups com la UVF, per exemple en el lloc on actuaven els coneguts “carnissers”.

Uns acords fràgils

La situació del barri de Short Strand, a l’est de Belfast, s'ha convertit en una manifestació del fracàs del procés de pau al nord d’Irlanda. El setge al que han sotmès aquest barri i els greus enfrontaments que hi ha hagut aquests dies només són la part més visible del fracàs anunciat d’aquesta pau artificial.

El perquè, no és un secret: des del primer dia ja es va fer evident que basar els acords de pau en la divisió de l’estat en dues comunitats provocaria que el sectarisme entre aquestes perdurés.

Avui en dia, la comunitat nacionalista del nord d’Irlanda té molt clar l’origen del conflicte modern: la partició de l’illa d’Irlanda en dos estats per mantenir la dominació econòmica britànica. La divisió en dues comunitats, per religió, i el fet d’enfrontar-les entre elles és per a ells una estratègia de guerra pensada i imposada pel poder britànic. Una estratègia que, per desgràcia, encara és vigent, i està plasmada en els mateixos acords de pau.

No s’han fet esperar les crítiques oportunistes d’alguns grups dissidents que tampoc s’allunyen de polítiques sectàries i divisòries.

Només alguns grups que representen una alternativa socialista per tota l’illa han sabut buscar l’equilibri entre la crítica al procés i l’autocrítica al no haver sabut articular una classe obrera unida que no caigui en l’ús il·lògic de la violència sectària.

Així, el futur només passa per combatre el problema d’arrel, i això vol dir: l’estratègia de guerra creada pels britànics, la divisió. Sembla que l'únic camí per continuar aquesta batalla passa per accelerar una Irlanda definitivament unida i allunyant-se de polítiques divisòries i sectàries.

Frase per retwittejar

"I have no doubt that Protestant working-class people in East Belfast feel alienated and forgotten by the Establishment parties and the Stormont regime. However, it is wrong and highly illogical to attack Catholic working-class people in Short Strand" dixit Alex McGuigan (Irish Republican Socialist Party).