El vot de la por; una història que es repeteix

La història irlandesa és una història de Tractats aprovats mitjançant el que podríem anomenar la política de la por. Ens podem remuntar a la frase del parlamentari irlandès Liam Mellows, que l'any 1922 deia que “la gent està a favor del Tractat; no està a favor d’aquest pels seus mèrits, sinó per la por del que passarà si aquest queda descartat. Això no representa la voluntat de la gent, sinó la por de la gent”, frase que encara és vigent en ple segle XXI.

La necessitat de dos referèndums per aprovar el Tractat de Niça i dos més pel Tractat de Lisboa ens demostren aquesta la vigència. Però fa poc menys d’un mes, el govern i mitjans de comunicació animaven a votar SÍ, al conegut com “Fiscal Compact Treaty” (popularment, “Austerity Treaty”), vaticinant catàstrofes si el NO guanyava i prometent salvació si el SÍ era victoriós.

Un referèndum per a legitimar polítiques dictades pels mercats

En un moment en el que els mercats i altres institucions supraestatals dicten i que la gent no te eines per opinar o canviar-ho, els estats no hi pinten massa. Tot i així, estats com l'espanyol necessiten de la democràcia de partits per justificar les seves polítiques. En general, els estats europeus, amb major o menor mesura, ho aconsegueixen.

En el cas dels 26 comtats que conformen la República d'Irlanda, amb una tradició més democràtica que l'espanyola -una república amb representació més directa, llistes obertes, que no és hereva d'una dictadura-, necessiten dels referèndums per justificar polítiques que van en contra els interessos de la majoria de la població, la classe treballadora. Són, però, una mostra de democràcia real? Res més allunyat d'això si veiem els recents precedents de repetició de referèndums, quan l'opció que surt d’aquests no agrada al govern.

És evident que la campanya pel SÍ del govern deixava clar que aquest no seria un agent neutral i que necessitava el referèndum, no per conèixer la voluntat del poble irlandès sinó per justificar les polítiques d'austeritat que el govern està aplicant i per poder mantenir la política econòmica actual.
Tot i així, aquestes eleccions aporten eines per analitzar la situació d'Irlanda i per entendre quina posició prenen els diferents partits respecte la independència que ha de tenir aquest país dels mercats i el nivell de seguidisme a les grans economies europees.

L’aposta dels diferents partits

Si mirem el parlament irlandès, ens adonarem que més de 140 dels 166 parlamentaris eren partidaris del SÍ. Fine Gael i Labour Party, els dos partits de govern, i Fianna Fáil, principal partit de la oposició -partit de govern fins les eleccions del 2011- apostaven per l’austeritat de Merkel. Algun exemple ens sonarà familiars: “el SÍ és la opció segura”, “el NO a l’austeritat ens tanca les portes a Europa i les seves ajudes econòmiques” o “el SI ens donarà estabilitat i es crearan llocs de treball com bolets”, entre d’altres. “

Per altra banda, això tampoc vol dir que tothom que defensava el NO tenia uns arguments molt més madurs o crítics amb el sistema establert. Als opositors al tractat només els unia la crítica a les mesures d'austeritat. El Sinn Féin i alguns independents, per exemple, s'equiparaven a François Hollande, demanant el NO per tal d'apostar pel creixement. En l'espectre polític irlandès, per tant, no s’escoltaven, per minoritàries, les veus que defensaven un NO com a oposició a una política econòmica o a la pèrdua d'independència i democràcia.

Tot i això, aquests resultats també serveixen per analitzar el nivell de capacitat crítica que els i les irlandeses han demostrat respecte els mitjans de comunicació i el distanciament respecte els partits de govern.

La progressiva desaparició de la classe mitja

És evident que la classe treballadora no s’hi jugava massa en aquest referèndum. Un referèndum en que les regles de joc no els anaven a favor, ja que, a Irlanda, permeten repetir un referèndum si el resultat no és el que el govern espera. De fet qui s’hi jugava més era la classe mitja, aquella que te coses a perdre: propietats, diners en bancs, utilitat dels seus estudis, etc. Qui si jugava més era aquella gent que encara creu que te propietats però que en realitat allò tangible que té són deutes, crèdits i hipoteques. El que ha quedat clar amb els resultats és que la gent perd la por, que la gent comença a pensar per si mateixa i transformar-ho en un vot crític.

Probablement, analitzant els resultats mai sabrem si el vot és crític amb l’austeritat o amb el sistema, però del que podem estar segurs és que aquest trenca amb l’hegemonia existent. Més d’un 80% del parlament irlandès apostava per l’austeritat del “Fiscal Compact Treaty” i només un 60% de la població ha ratificat l’ordre dels mercats cegament. Cal parar atenció al fet que les circumscripcions més deprimides econòmicament, on la gent no dubta en autodefinir-se com a classe treballadora, és on l’oposició al tractat s’ha imposat. Un resultat contra pronòstic si tenim en compte que un 40% no s’ha espantat per la pressió internacional i dels mitjans de comunicació, la mateixa pressió que patien simultàniament les urnes gregues amb l’intrusisme europeu en la seva campanya electoral.

Aquesta tendència de vot ens mostra, segons alguns analistes, el distanciament entre classes; la progressiva desaparició de la discutida classe mitja, donant pas a un sentiment més fort de classe treballadora -encara que falta molt perquè aquest sigui un sentiment col.lectiu o organitzat- en adonar-se que no tenien propietats, sinó crèdits; que no tenien un sistema democràtic, sinó que la utilitat del seu vot era molt qüestionable; o la impressió que els partits que havien de defensar el poble irlandès estaven venuts als grans capitals.

Tot i que ha quedat clar que l’atur continua creixent, que les retallades seran el pa de cada dia i que no és l’objectiu del Tractat salvar la classe treballadora de la duríssima situació que estan vivint, és molt difícil preveure quina serà la reacció d’una massa social crítica, però desorganitzada, que a mesura que passa el temps té menys a perdre i més a guanyar amb la ruptura del sistema. Una veu important del sindicat de treballadors Independent Workers Union, Tommy McKearney, analitzava la situació actual i la importància d’organitzar-se concloent que “el futur d’Irlanda no serà ni verd, ni blanc, ni carbassa, el futur d’Irlanda serà roig”.

Crítica al lamentable reportatge "Miradas Enfrentadas" emès per RTVE

Reportatge "Miradas Enfrentadas" de RTVE

Publicada al blog "nortedeirlanda"

Amigos y conocidos me comentaron de la emisión por parte de RTVE de un documental sobre el norte de Irlanda. Un enfoque distinto, neutral, con datos interesantes y muchos más adjetivos eran puestos, en vano, antes de su emisión. Aunque por la calidad del documental me parezca una pérdida de tiempo invertir un segundo en hacer una crítica a éste, he decidido exponer mi opinión.

Puede que sea verdad que en las Españas – quede claro que es una generalización, como todas, mala, con ridiculización a la vez – no exista un documental con este enfoque, que no exista un documental en el que no se utilice menos de 5 veces el termino terrorista para definir al P.IRA, pero esto no lo hace, ni mucho menos, un documental neutral, porqué no tiene nada de neutral ni de documental.

De hecho, busca en el formato documental, me atrevería a decir adrede, una primera forma de acercamiento a una falsa neutralidad. Falsa neutralidad que remarca buscando una distribución de minutos, para lo que ellos llaman “católicos” y “protestantes”, muy parecida. Falsa neutralidad que esconde el objetivo real del programa bajo un objetivo de transmitir esperanza y futuro para el norte de Irlanda.

Pero lo que me pareció más curioso del documental fue la poca documentación, voluntaria o involuntaria. Esto se refleja en el acercamiento sólo a lo más accesible: los tópicos de los programas de reconciliación entre comunidades; la realidad de los expresos a través de un programa subvencionado por la UE; las escuelas mixtas, sin especificar el contexto de Lagan College; o las heridas abiertas, con el ejemplo del Bloody Sunday. Solo acercándose a la realidad de la clase trabajadora cuando señalan el muro como atractivo que se tiene que derribar o conservar para no caer en “errores del pasado”.

Supongo que el objetivo de esta crítica era hacer entender, que si este programa se ha hecho con buena fe, que perdonad que lo dude, ha cometido el error de pretender hacer un documental con el guion prestablecido. En otras palabras, ya sabían cual sería la conclusión del programa antes de coger el avión y la realidad del norte de Irlanda les daba igual ya que, como residente en el norte de Irlanda, no me siento para nada identificado con esta realidad, dejando al lado si me gustaría esta realidad…

Con la frase “Sueñan con superar los miedos que separan todavía a los norirlandeses” se introduce la esperanza y la identidad norirlandesa con el que el programa va a fingir su neutralidad.

El problema de la identidad. El programa niega la importancia de la diferencia que les han dividido durante años, la identidad política. Y la voz conductora del programa se atreve a contradecir a casi todos los entrevistados afirmando que es un conflicto religioso.

El ejemplo de la escuela Lagan College, fundada en 1981 – por lo tanto, previsiblemente no es resultado de este nuevo proceso de reconciliación ya que ese año es considerado el más duro del conflicto –, pretende mostrar la poca importancia de la identidad irlandesa o británica, ocultando que con lo único que se ha identificado el sur de Belfast, incluso durante la guerra, es con el dinero.

En la búsqueda de identidades minoritarias incluso encuentran un caso en peligro de extinción que se define británica e irlandesa al mismo tiempo.

Finalmente, el empeño casi enfermizo en utilizar “católicos y protestantes” para definir las comunidades obviando su opción política y la menospreciación de la identidad irlandesa en favor de la norirlandesa, les obliga a señalar al partido Alliance como un partido de referencia. Lo identifican como un partido que se presenta en contra el sectarismo, confundiendo el hecho de no identificarse muy marcadamente con una identidad nacional que no sea la norirlandesa, e identificando esta como una identidad neutral.

La definitivamente no neutralidad. El enfoque histórico y el intento de entender el conflicto como un problema local de la gente del norte de Irlanda son los ejemplos más evidentes de la manipulación a la que nos someten. Es evidente que una televisión española nunca se podría permitir el lujo de hablar del gobierno británico como el oponente del republicanismo irlandés en el conflicto irlandés.

En el minuto 8, ya se encarga, en la explicación del inicio del conflicto, “los católicos reclamaban derechos civiles y políticos que les eran conculcados por la mayoría protestante”, de culpar a la mayoría de los protestantes – aunque, por la fecha, aun no tenia derecho al voto, ya que no tenia propiedades y el voto iba por propiedad – para crear una idea de conflicto local.

Para introducir que el imperio británico no tenia nada que ver la voz conductora del programa habla de que el SUPUESTO primer objetivo del P.IRA es el ejercito y policía británica, aunque el expreso al que entrevistan nunca lo pone en duda .

También es interesante analizar el vocabulario típico usado en los mass media, el uso deliberado de “los soldados británicos reprimen de forma violenta” para definir la actuación del ejercito en el Bloody Sunday, que acabo con la muerte de 14 civiles. Civiles. La muerte de estos será la escusa a la que se cogen para hablar del P.IRA como grupo terrorista – “la causa del IRA y su terrorismo” (minuto 37) –.  O el despiste que tuvieron (minuto 17) al traducir mal al expreso del P.IRA, ponen en su boca “no veía más sentido a la violencia” cuando él claramente dice “no need for arm struggle”, que en castellano seria “no se necesitaba la lucha armada”.

Las mentiras y errores del documental. Seguro que si lo analizáramos a fondo podríamos encontrar muchos errores, yo solo lo he visto dos veces. La poca documentación de este programa, no llega a corregir traducciones ni incluso el nombre de la organización de uno de sus protagonistas Ulster Volunteer – en el programa se dice Voluntary – Force.

En el minuto 20 se atreven también a asegurar, sin evidencias, que “los grupos paramilitares actuales están metidos en narcotráfico, robos, contrabando, extorsiones, prostitución, crimen organizado”.

Otros detalles. Si no lo habéis visto, mirad el documental con ojos críticos y solo escuchando, e insisto en el SOLO, a la gente a quien entrevista. Especialmente, el trozo en el que el “terrorista del IRA” da un contexto histórico de lo que sucedió en el norte de Irlanda y el “paramilitar del UVF” se mofa que nunca le pillaron y explica que acabo en el ejército británico.

También estoy en desacuerdo con la potenciación al nuevo Belfast falto de identidades o mejor dicho con una identidad, la neoliberal, con el Titanic como bandera. Pero este tema lo dejamos para otro día…

Belfast, desde hace años,

Eudald

Crítica con límite de caracteres que he intentado colgar en el web de RTVE:

No publicada

"No sé si se aceptan críticas negativas, pero por si acaso, una de breve:

No sé que objetivo buscaba este reportaje pero; el obviar la verdad si está a mano lo considero mentir y; la falsa neutralidad me parece repugnante.

A la gente que conocemos un poco de la historia de Irlanda y que convivimos dia a día con la realidad no nos pasan por alto detalles como:

1) El uso de "violencia" cuando el protagonista usa "arm struggle", en castellano "lucha armada" - traducción tendenciosa min.17

2) El ocultar los barrios trabajadores donde la identidad está más marcada para hacer creer que no importa la identidad, que uno se puede sentir "norirlandés" o "britanicoirlandés" - obviando una realidad imposible de no identificar.

3) Usar cuando se pretende vender neutralidad "el terrorismo del IRA" (min.37) y hablar de ello como un problema local sin entrevistar ningún agente político británico.

4) Por no hablar del control actual de barrios por parte de paramilitares SUPUESTAMENTE involucrados en contrabando, prostitución, crimen organizado... - evidentemente en el min.20 se han olvidado el supuestamente.

La verdad es que si tuviera la oportunidad me gustaría que alguien me contestara el objetivo del documental, porque para nada era contar la realidad...

Gracias por saber encajar una crítica y publicar el escrito

Y perdonad mi castellano, no es mi primera lengua.

Ó Dal Baile Mór".

Veus discordants en la celebració del 96è aniversari de la independència irlandesa

Avui, 24 d'Abril, es complia el 96è aniversari de l'alçament de pasqua. Com cada any, el diumenge de Pasqua el republicanisme commemorava la proclamació unilateral d'independència d'Irlanda.

Des del nord d'Irlanda, als 6 comptats que romanen sota l'ocupació britànica, els diferents grups republicans recordaven els caiguts per la llibertat d'irlanda en els seus discursos i centraven la crítica política en el govern d'Stormon, i la seva gestió de l'economia, del procés de pau i de la partició del poble irlandès. Però a diferència d'altres anys, l'oest de Belfast, centre indiscutible de la majora de les commemoracions, despertava amb les parets plenes de pintades demanant la llibertat de Marian Price, presa republicana, empresonada a causa de la seva intervenció en una de les commemoracions de Pasqua l'any anterior.

El camí de la reconciliació... Entre classes també?

Els carrers de l'oest de Belfast, decorats, veien com el Sinn Féin organitzava la marxa més multitudinària: amb gent vestida d'època i armes dels anys 20; amb representants d'escoles d'ensenyament en irlandès i clubs d'esports gaèlics; amb bandes musicals convidades d'arreu d'Irlanda i, fins i tot, d'Escòcia; amb militants i familiars de morts; etc. En definitiva, una celebració festiva per a tots els públics.

Aquesta finalitzava a Milltown Cementry, on aquest any l'alcalde de Belfast, Niall O'Donghaile, destapava el remodelat monument en record als republicans caiguts per la llibertat d'Irlanda. El posterior discurs de Declan Kearney, davant de més de 800 persones, posava l'èmfasi en el nou full de ruta del Sinn Féin, “l'autèntica reconciliació amb la comunitat unionista”.

Tota aquesta posada en escena era per simbolitzar que tot ha canviat. Frases com “aquesta ciutat i els 6 comptats són avui molt diferents que fa 40 o 20 anys” eren repetides donant força a aquest discurs. El portaveu defensava la desaparició del Provisional IRA com decisió correcta, insistint amb un “no us equivoqueu, no hi ha un altre IRA i no hi ha una lluita armada”. Decisió que assegurava que havia portat a la desmilitarització del nord d'Irlanda i millors condicions de vida, reafirmant-se amb “la militarització se n'ha anat. Les noves generacions de nacionalistes no pateixen desigualtat, ni són ciutadans de segona”.

Els èxits electorals del Sinn Féin eren un altre dels tòpics. Ser la primera força a Belfast amb la consecució de l'alcaldia i ser el segon partit del nord d'Irlanda li permetien afirmar que “el republicanisme no assolia tanta força des del 1919, l'estratègia republicana està funcionat i aquí és on s'equivoquen tant els que s'oposen al Sinn Féin”.

Declan Kearney tancava el discurs del Sinn Féin sense mencionar les mesures d'austeritat que aplica el govern del nord; ni l'assetjament que reben els altres grups republicans, per part de la policia; ni el tracte que reben els presos polítics amb incompliment de drets i acords, que els ha portat a una protesta bruta; etc.

Tot això amb l'objectiu d'imposar una normalitat festiva per sobre la reivindicativa i encasellar als republicans que no segueixen aquesta política com a nostàlgics del passat, cecs que no veuen la millora, la victòria, l'avenç.

El camí de la dissidència... Minoria o minoritzats?

Aquest any però, les pintades en suport a l'alliberament de Marian Price deixaven entreveure que per alguns seguia sent una jornada de lluita.

La culminació d'altres marxes en diferents discursos polítics als cementiris de Belfast, Derry, Dundalk, etc. reafirmaren que la diferència entre l'enfocament festiu, reivindicatiu o militar no era casual. En aquests discursos tots són els hereus dels alçats, tot i que hi ha gent que veu més lluny que d'altres els objectius dels executats aquell 1916.

Els altres grups republicans, malnomenats dissidents, coincidien en els seus discursos a remarcar que les polítiques del Sinn Féin, dins el govern del nord d'Irlanda, s'allunyen de l'objectiu de la proclamació de 1916. El Republican Sinn Féin (RSF) s'atrevia a assegurar que “ells mantenien la bandera republicana i no els que havien abandonat el camí de la revolució”, titllant el Sinn Féin de constitucionalistes i reformistes que gestionaven la llei britànica i dient que ja no eren un partit republicà.

La Republican Network for the Unity (RNU), en la seva commemoració a Dundalk, parlava de “tribunals especials, policia política, presó sense càrrecs”, referint-se a les polítiques d'aquest govern per perseguir a l'oposició política. Discurs al que es sumava Éirígí en la seva commemoració el dilluns de Pasqua quan criticava l'assetjament policial als seus militants quan anunciaven la convocatòria. Crítica també sotasignada pel 32 County Sovereignty Movement (32CSM), que veia com detenien a 6 persones que havien participat en la seva commemoració a Derry per interrogar-los sobre la participació d'un militant del Real IRA.

Gairebé tots els grups van mostrar solidaritat amb els més de 50 presos polítics republicans i van demanar la llibertat dels que no tenien càrrecs, entre ells la de Marian Price, que acusada d'encoratjar la participació en una organització il·legal complia un any en presó preventiva, sense sentència i amb la llibertat sota fiança denegada.

Finalment, els diferents grups també coincidien en la proclamació d'una república socialista, el Workers Party deia en la seva commemoració que “el socialisme és l'única alternativa al capitalisme” i l'Irish Republican Socialist Party decorava l'oest de Belfast amb Starry Plough, la bandera socialista irlandesa. Una idea que també compartien els altres grups criticant a l'hora les polítiques liberals i d'austeritat que imparteixen els governs de nord i sud.

La baixada de participació en el discurs del Sinn Féin, respecte altres anys, tot i mantenir-se com la més multitudinària xocava amb l'alta participació als discursos de l'IRSP, Éirígí, RNU i 32CSM.

Aquest any, si suméssim els assistents als discursos dels grups minoritaris gairebé doblarien els assistents al discurs del Sinn Féin. Per tant, si ens baséssim en el seguiment de les convocatòries, es podria afirmar que aquestes polítiques que els altres grups tenen en comú són polítiques minoritzades però no més minoritàries que les del Sinn Féin.

Marian Price, l'única presa republicana

Fa gairebé 40 anys, l'any 1973, Marian Price va ser empresonada per primera vegada. Sentenciada per participar en una campanya amb cotxes bomba a Londres com a membre del IRA Provisional va ser internada en una presó a Anglaterra, en la que passaria el primer any de la condemna. Durant aquesta estància, va participar, amb altres presos i preses, en una vaga de fam exigint el dret a ser traslladades a la presó més propera a casa seva. Vaga de fam en la que seria forçada a menjar fins a 400 vegades en 6 mesos. Finalment, va ser traslladada a la presó de dones d'Armagh, al nord d'Irlanda, on compliria uns altres 5 anys de condemna fins a ser alliberada amb la meitat de pes que havia entrat, anorèxia i tuberculosi.

Durant els anys 90 es va desencantar del moviment provisional i del procés de pau - en paraules seves “jo no vaig ser empresonada per això” - i, s'uní al 32CSM. La seva participació en aquest moviment l'havia portada varies vegades davant la justícia, fins que l'any passat va ser detinguda. L'arrest es produí després de la seva participació en la marxa del 32CSM en motiu del 95è aniversari de l'alçament de Pasqua, encausada per aguantar el comunicat que llegia el portaveu del Real IRA al cementeri de Derry.

Acusada d'encoratjar la participació en una organització il·legal, Marian Price ha passat aquest any tancada a la presó d'homes de Maghaberry. Tot i que no hi ha cap sentència en ferm en contra seva, Owen Paterson, el Secretari d'Estat d'Irlanda del Nord, va denegar l'alliberament sota fiança, aprofitant la discriminació legal que pateixen els expresos en els Acords de Pau.

*En els comentaris podreu trobar el link als comunicats de les diferents organitzacions

Despolitització del Bloody Sunday en el seu quarantè aniversari

Publicat a l'Accent nº219

La celebració del quarantè aniversari del Bloody Sunday ha deixat un regust estrany a la boca de la societat irlandesa. Com ha aconseguit el govern britànic traduir l’intent de castigar una lluita pels drets socials en un accident puntual produït per uns soldats rasos?

La lluita pels drets civils

30 de gener de 1972, fa 40 anys, es produïa un capítol més de la lluita pels drets civils a Irlanda; segurament un dels més famosos. Unes 15.000 persones es reunien a Creggan, un barri nacionalista o mal anomenat catòlic de Derry, per manifestar-se contra la llei d’empresonament sense càrrecs coneguda com a “internment”. A la protesta també s’hi sumaren les peticions habituals d’un vot “real” per persona, distribució justa del treball o dret a un habitatge digne.

Prèviament, l’any 1971 acabava amb 6 civils i un membre de l’IRA morts a mans de l’exèrcit britànic, que havia tingut 7 baixes. La prohibició d’aquell 1972 a manifestar-se va fer que el 2 de gener l’Associació pels Drets Civils d’Irlanda del Nord anunciés la desobediència a aquella imposició i cridés la gent al carrer en diverses ocasions aquell mes. Les esbatussades de l’exèrcit a manifestants eren una constant que només aconseguia escalfar l’ambient.

El General Ford avisà davant la convocatòria d’aquell 30 de gener de la possible necessitat de “disparar a joves del Bogside”. Tot i així, la notícia que les dues faccions de l’IRA restarien al marge va despertar la confiança en que seria una jornada pacífica i feia la convocatòria més atractiva per a famílies.

Passades les 3 de la tarda, la marxa emprenia el rumb cap al centre de la ciutat, per després trencar cap al Bogside al Free Derry. Alguns manifestants, però, es desviaren cap a la barrera 14 on l’exèrcit bloquejava l’entrada al centre de la cuitat. Allà, algunes pedres foren llançades contra la posició de l’exèrcit, que va respondre a aquestes amb canons d’aigua, gasos i bales de goma.

Cap a les 4 de la tarda, lluny dels aldarulls, un escamot de l’exèrcit, per sorpresa de tothom, obrí foc a no gaire distància d’on els parlaments estaven, en aquell mateix moment, concloent la marxa. J. Johnson (59 anys) rebia un tret i moria uns dies més tard. Al cap d’uns minuts l’exèrcit britànic agafava posicions al mateix carrer dels parlaments, disparant mortalment a J. Duddy (17). Alguns joves s’afanyaren a construir una petita barricada amb runes i foren assassinats allà mateix; M. Kelly (17), M. McDaid (20), J. Young (17) i W. Nash (19). No gaire lluny queien abatuts H. Gilmour (17) i K. McElhinney (17) mentre buscaven refugi.

Un altre escamot de l’exèrcit obria foc més amunt, al parc de Glenfada, deixant un mínim de 6 ferits de bala. W. McKinney (27) era assassinat en intentar-los socórrer i J. Wray (22) era rematat per un membre de l’exèrcit quan jeia al terra ferit. A Parc Abbey eren assassinats G. Donaghey (17) i G. McKinney (35). P. Doherty (31) era abatut a Joseph Place i B. McGuigan (41) rebia un tret al cap quan s’hi apropava agitant un mocador blanc.

Un mínim de 14 ferits i 14 morts van ser el resultat d’aquella operació que l’exèrcit justificava explicant als mitjans que aquests eren pistolers i terroristes, al•legant que els seus soldats s’havien trobat davant una ràfega constant de trets. Cap d’ells però, ni dels seus vehicles havien patit cap dany.

El Primer Ministre Britànic va anunciar una investigació a càrrec del President del Tribunal Suprem de Justícia, Lord Widgery, però advertí a aquest que “no estem lluitant només en una guerra militar sinó també en una guerra propagandística”. El resultat de la investigació era d’esperar: “hi havia la sospita que alguns portaven armes i explosius i els altres hi col•laboraven”. Anys després es descobriria que s’havia negat declaració a testimonis, que s’havia inclòs declaracions de gent que no era allà, que s’havien modificat les declaracions d’alguns del membres de l’exèrcit, etc.

El fet és que aquesta investigació només tancava el primer paràgraf d’un capítol més de la història de les massacres a l’illa d’Irlanda, colònia britànica.

Esperant justícia, esperant democràcia

La perpetuació “d’un estat protestant per a gent protestant i governat per gent protestant”, creat el 1922 al nord d’Irlanda, feia que als anys 60 arrenquessin protestes a favor del vot per persona, lluitant contra el vot per propietat i múltiple en el cas dels empresaris. Sistema de vot que es mantenia en un dels territoris que presumia de la democràcia més sana del món, el Regne Unit. Tot i la introducció del vot per persona l’any 1969, feren els jocs de números necessaris per evitar un govern nacionalista en ciutats com Derry, on aquesta comunitat arribava al 67% de la població.

Molts anys d’empobriment de les condicions d’habitatge, arribant al 20% de cases superpoblades entre les comunitats nacionalistes de Derry; molts anys de discriminació a l’hora d’accedir a un lloc de treball, portant a aquestes comunitats a superar el 20% d’atur, el més elevat del nord d’Irlanda; havien portat la població, l’any 1963, a seguir l’exemple de les marxes pels drets civils de la comunitat afroamericana als EUA. Però a Derry les marxes no eren suficient per aturar la discriminació i repressió de final dels 60; la creació de zones no governades pels britànics era l'única solució. L’any 1969 aparegué el rebel Free Derry, zona que fins l’any 1972 es mantindria intermitentment resistent a l’entrada de l’exèrcit britànic, la policia nord-irlandesa i els paramilitars i grups sectaris de la comunitat unionista.

El context de descontentament social va fer que el govern decidís mantenir la democràcia amb autoritarisme. Exemples en són la posada en pràctica del “internment”, l’augment d’efectius de la policia i la implantació de l’exèrcit als carrers de la ciutat. Els primers morts que s’apuntava l’exèrcit eren els precedents d’una marxa que resultaria, si més no, històrica.

Després del Bloody Sunday era evident el context de guerra militar i mediàtica, on la criminalització de la lluita principal, la lluita pels drets civils, s’ajudava d’un règim propi d’un estat d’excepció amb lleis com la “Direct Rule”, llei que estipulava que el nord d’Irlanda es governés des de Londres, eliminant tot poder que pogués tenir el parlament nord-irlandès.

El primer aniversari, l’any 1973, una marxa recordà, no només a les víctimes, sinó també els motius de la manifestació. Pel vintè aniversari, es crea la campanya “Bloody Sunday Trust”, que centrà els seus esforços en buscar la innocència de les víctimes i el processament dels culpables; per tant, la negativa a acceptar les conclusions de Lord Widgery.

Finalment, l’any 1998 semblava que la campanya i les marxes s’acostaven al seu objectiu quan s’encarregà a Lord Saville una investigació sobre els fets. Aquesta conclogué el juny del 2010, determinant que totes les víctimes eren innocents. L’emoció d’haver aconseguit netejar la imatge de les víctimes eclipsà la decepció que la investigació, després de 921 testimonis escoltats i 1.500 revisats i 12 any d’espera, senyalés a soldats rasos com a culpables, com si hagués estat un cas aïllat que no tingués cap relació amb la política d’aquells anys al nord d’Irlanda, seguint així amb la política d’ulls tancats enfront els responsables polítics i alts càrrecs militars. Però definitivament, la felicitat de les famílies en escoltar de boca del primer ministre britànic, David Cameron, la declaració que corroborava la innocència dels seus, va tancar un segon paràgraf en el capítol del Bloody Sunday, quan la majoria de famílies van decidir fer, l’any 2011, que la marxa pel trenta-novè aniversari fos l’última.

Frivolització d’una guerra 

Enguany, abans del quarantè aniversari, saltà el mateix debat de qui hi guanyava i de si era una decisió política l’anunci del final de les marxes. Per a molts era clar, que si es refredava o es tancava el capítol del Bloody Sunday amb només la declaració d’innocència de les víctimes, l’imperialisme britànic hauria aconseguit capgirar la petició per declarar culpable a qui va orquestrar els assassinats i identificar-ne els motius polítics, tirant-hi sorra al damunt.

Servit el debat, la majoria de famílies han estat conseqüents amb la decisió de l’any anterior i sota el nom de “Bloody Sunday Trust” només han organitzat activitats commemoratives. De fet només dues famílies han convocat la marxa coincidint amb el quarantè aniversari.

Tot i que la majoria de famílies no s’han conformat amb la declaració d’innocència dels seus familiars i encara busquen caps de turc, aquestes han decidit buscar refugi en la justícia actual per portar, com a mínim, els executors davant d’un tribunal.

Tot i la multitudinària manifestació, en la que gairebé 3.000 persones s’aplegaven per recordar el significat que tenia per ells el Bloody Sunday, enguany no va arribar ni de bon tros al nombre d’assistents d’anys anteriors, segurament, per la divisió entre les famílies i la petició personal de les famílies no convocants que no s’anés a la marxa, com a senyal de respecte a la decisió de la majoria de famílies. Tot i així, s'ha creat el suficient rebombori per, entre altres coses, trobar-nos amb la dimissió del president del “Bloody Sunday Trust”, Eamonn McCann, al•legant, com una de les raons, encara que no la més important, que ell hauria inclòs la marxa en el programa d’activitats del dia i que no li agradava la divisió que s’havia creat entre les famílies.

Però la importància del debat va molt més enllà. En aquesta manifestació, 3.000 persones van voler deixar clar – evitant que la declaració d’innocència de les víctimes eclipsés això - que els motius pels quals hi havia hagut unes víctimes en aquella manifestació eren polítics, que els motius pels quals hi havia una petició de drets socials anaven relacionats amb una colonització i que estaven disposats a convèncer a la societat que aquest era el camí. Potser per aquesta contundència, grups republicans de tot tipus oposats a les polítiques del Sinn Fein s’hi van deixar veure, alguns amb més oportunisme que motivació política, altres deixant clar que el motiu de la seva adhesió era visualitzar que encara no s’havien resolt tot el que es demandava en aquella marxa, senyalant manques de democràcia i justícia en la societat nord-irlandesa actual.

És difícil augurar quan i com es tancarà el capítol del Bloody Sunday, com altres capítols de massacres produïdes durant els anys anteriors i posteriors al nord d’Irlanda. S’ha de dir que el que s’ha aconseguit amb el record i la lluita entorn el Bloody Sunday, com a mínim, ha estat generar la petició de crear comissions independents per clarificar totes aquestes massacres, que poden portar a tenir un context més global, a assenyalar els motius polítics i al reconeixement d’una guerra i una colonització.

Però aquí, al nord d’Irlanda, encara es veu lluny la forma justa de tancar tots els capítols i el llibre sencer: aquell objectiu pel qual van lluitar els primers republicans irlandesos fa més de 200 anys; aquell objectiu que James Connolly i els seus companys van proclamar, i van tenir a les seves mans uns dies d’aquell 1916; el mateix objectiu pel qual han mort molts irlandesos, d’arreu de l’illa, abans i després de la partició del 1922. Aquell objectiu era i és la fi de la colonització i, per tant, la creació d’una república irlandesa independent i l’establiment, per fi, de justícia i democràcia a l’illa, finalitzant amb la històrica discriminació.