La tensió entre sectors unionistes torna a posar a prova el procés de pau al nord d’Irlanda

Publicat a extramurs.cat

Tot i que els principals impulsors preveien un procés lent però constant, el camí cap a la normalització de la política nord irlandesa està trobant més traves de les esperades.  Un bon exemple són els aldarulls que han remogut Belfast les darreres setmanes, provocats per la retirada de la bandera britànica de l’Ajuntament de la ciutat. Uns fets que sacsegen un procés de pau forçada, sense garanties de resolució real per un conflicte que -tot i haver desembocat en enfrontament armat- té uns orígens polítics i socials que no es ressolen amb el simple desarmament, ni amb l’entrada al Govern de representants d’ambdues comunitats.

L’any 1998, després de gairebé 30 anys de conflicte armat al nord d’Irlanda, els Acords de Pau engeguen una transició democràtica que ha de posar fi al conflicte polític, a través d’una nova gestió compartida del nord d’Irlanda que asseguri els drets civils i democràtics de tota la població. L’any 2006, es retornen a Irlanda del Nord les competències autonòmiques després de 30 anys controlades des de Londres. Paral·lelament, les organitzacions armades es desarmen i algunes d’elles es dissolen. En aquest escenari es dona per finalitzada la guerra i es constitueix el primer Govern de transició, format per nacionalistes irlandesos i unionistes britànics.

Després de 14 anys, la imatge que dona el nord d’Irlanda continua essent la d’una societat dividida en dos grans comunitats enfrontades entre sí que, a diferència del què es preveia, han hagut de construir encara més murs  “de pau” dissuasoris per sentir-se segurs en els seus barris.

La moció aprovada i la resposta violenta

El dia 3 de desembre s’aprovava a l’Ajuntament de Belfast una moció que reduïa els dies en que onejaria la “Union Jack”, la bandera britànica, en aquest edifici. La moció, presentada pel partit nacionalista moderat SDLP amb el suport de l’altre partit nacionalista, Sinn Féin, pretenia que es retirés definitivament la bandera britànica del consistori, al·legant que en les darreres eleccions els partits nacionalistes havien aconseguit gairebé la meitat dels regidors, i que la bandera irlandesa no hi era present. Després d’unes negociacions per aconseguir el suport del partit unionista liberal, Alliance Party, s’aprovava una modificació de la moció en la qual es reduïa la presència de la bandera a 18/20 dies assenyalats, com es fa a la majoria d’ajuntaments d’Anglaterra. Aquesta moció va comptar amb l’oposició dels partits unionistes conservadors que mantenen que la bandera ha d’onejar ininterrompudament com ha fet des de la construcció de l’edifici fa més de 100 anys.

La mateixa nit, en compliment de la moció aprovada, es retirava la bandera i començava un seguit de protestes que, en la majoria dels casos, van acabar amb aldarulls. Fins i tot l’unionisme més conservador, que manté una majoria còmoda al parlament del nord d’Irlanda que li permet deixar la bandera irlandesa fora les institucions, es veia sorprès per un sector de l’unionisme que no estava disposat a acceptar un procés de pau on els símbols de la britanitat deixessin espai a un estat més liberal però menys identitari.

Després de més d’un mes d’aldarulls, ha quedat clar que la majoria favorable al procés de pau no es pot valorar només amb els seients que te cada partit al parlament del nord d’Irlanda, sinó que caldrà fer un anàlisi detallat dels diferents grups i interessos dins el seu electorat. És molt important en aquest cas tenir en compte els beneficis i renúncies que ha aportat el procés de pau a cada subgrup dins la societat nord-irlandesa.

El fet és que un dels sectors més deprimits de la classe treballadora protestant ha protagonitzat un mes llarg d’aldarulls, amb amenaces i atacs a locals i a membres de partits unionistes com Alliance Party, sospites de reactivació de grups paramilitars lleialistes que haurien dirigit els aldarulls, danys materials, agents ferits i –sobretot- un llarg reguitzell de conseqüències en la vida quotidiana dels ciutadans de Belfast. Un dels exemples més preocupants és el setge a barris nacionalistes, com és el de Short Strand, que ja n’havia patit en d’altres ocasions des que es firmaren els acords, la darrera al juny del 2011.

Reestructuració de l’unionisme

Aquests dies s’ha centrat l’atenció en les posicions que adoptaven els diferents partits i sectors de la comunitat unionista, per concloure quins subgrups existeixen, quins interessos tenen, i com els defensen. Tot i que segueix vigent com a principal divisió la segregació en dues comunitats, la nacionalista irlandesa i la unionista britànica, aquesta es queda curta per explicar les problemàtiques actuals i és necessari endinsar-se en les divisions dins l’unionisme.

En l’antic model de gestió del nord d’Irlanda els nacionalistes eren, literalment, ciutadans de segona. En els darrers anys, molts barris nacionalistes han viscut un creixement econòmic, ja que partien d’una situació de marginalitat i misèria. L’aposta dels dos principals partits del nacionalisme irlandès per un estat més liberal, fins i tot a costa de la gentrificació de les comunitats nacionalistes i l’enriquiment a través de la precarització del món laboral. És per aquest creixement econòmic, que els partits nacionalistes, tot i ser parcialment derrotats en la guerra, han adoptat l’optimisme com a estratègia.

Per contra, les majories unionistes es troben en un punt més pessimista, dividits en tres grans postures. La primera són els partits unionistes més conservadors, fins fa poc hegemònics dins del seu espectre, que han jugat a portar la contrària com a estratègia per no cedir ni un pam en la resolució del conflicte polític. La segona, són els unionistes liberals que amb representació creixent han volgut jugar un fals paper d’ambigüitat identitària. I la tercera i última és un subgrup a tenir en compte aquests dies, ja que ha aconseguit mobilitzar els barris protestants més deprimits econòmicament, sota la direcció -suposadament- de grups paramilitars.

Els partits més conservadors que espremen aquesta estratègia negativista són els fundadors de l’Estat protestant d’Irlanda del Nord als anys 20. Aquests, tot i que amb la pacificació del nord d’Irlanda mantenien el poder econòmic, s’oposaven d’entrada al procés de pau perquè no volien compartir el poder polític cedit per Londres. Any rere any, han anat rebaixant el discurs passant per diferents fases, i actualment no accepten les regles del joc britàniques quan no els afavoreixen.

La oposició als Acords de Pau dels més conservadors va deixar espai al creixent partit liberal unionista, Alliance Party. Un partit que han atret a un sector de l’unionisme amb aquesta aposta per un Estat econòmicament liberal, malgrat l’ambigüitat en el discurs “nacional”, basat en no canviar les fronteres perquè no és un tema prioritari.

S’espera que la situació viscuda el darrer mes passi factura als partits unionistes en forma d’escisions o abstenció, sobretot a l’unionisme més liberal que va donar suport a la retirada de la bandera,  tot i que es podrien reforçar entre els que aposten per aquest Estat més liberal, fins i tot atraient vot nacionalista.

Durant el conflicte de la bandera britànica, però, s’ha desmarcat dels partits majoritaris un tercer grup format per la classe treballadora protestant oblidada o perjudicada per aquestes polítiques liberals dels partits majoritaris unionistes. Aquests, orfes de referents polítics, molts ja abstencionistes, estan evidenciant el seu malestar a través de les protestes recents.

Els principals atacs han anat dirigits a símbols de la democràcia actual, seus dels partits unionistes, policia i mitjans de comunicació. La ràtzia d’aquesta classe treballadora – que ha vist com trontolla l’aliança que fins ara els havia assegurat un benestar per mitjà de la discriminació dels nacionalistes irlandesos- s’ha traduït en pancartes com aquesta: “Aquesta democràcia no funciona, que torni l’exèrcit”.

Malgrat que no existeix una solució immediata, alguns sectors progressistes de la societat nord-irlandesa fa temps que plantegen que aquesta passa per la lluita contra la marginalització dels barris, i proposen més inversió en l’estructura pública i l’aturada de les retallades econòmiques.