La celebració del quarantè aniversari del Bloody Sunday ha deixat un regust estrany a la boca de la societat irlandesa. Com ha aconseguit el govern britànic traduir l’intent de castigar una lluita pels drets socials en un accident puntual produït per uns soldats rasos?
La lluita pels drets civils
30 de gener de 1972, fa 40 anys, es produïa un capítol més de la lluita pels drets civils a Irlanda; segurament un dels més famosos. Unes 15.000 persones es reunien a Creggan, un barri nacionalista o mal anomenat catòlic de Derry, per manifestar-se contra la llei d’empresonament sense càrrecs coneguda com a “internment”. A la protesta també s’hi sumaren les peticions habituals d’un vot “real” per persona, distribució justa del treball o dret a un habitatge digne.
Prèviament, l’any 1971 acabava amb 6 civils i un membre de l’IRA morts a mans de l’exèrcit britànic, que havia tingut 7 baixes. La prohibició d’aquell 1972 a manifestar-se va fer que el 2 de gener l’Associació pels Drets Civils d’Irlanda del Nord anunciés la desobediència a aquella imposició i cridés la gent al carrer en diverses ocasions aquell mes. Les esbatussades de l’exèrcit a manifestants eren una constant que només aconseguia escalfar l’ambient.
El General Ford avisà davant la convocatòria d’aquell 30 de gener de la possible necessitat de “disparar a joves del Bogside”. Tot i així, la notícia que les dues faccions de l’IRA restarien al marge va despertar la confiança en que seria una jornada pacífica i feia la convocatòria més atractiva per a famílies.
Passades les 3 de la tarda, la marxa emprenia el rumb cap al centre de la ciutat, per després trencar cap al Bogside al Free Derry. Alguns manifestants, però, es desviaren cap a la barrera 14 on l’exèrcit bloquejava l’entrada al centre de la cuitat. Allà, algunes pedres foren llançades contra la posició de l’exèrcit, que va respondre a aquestes amb canons d’aigua, gasos i bales de goma.
Cap a les 4 de la tarda, lluny dels aldarulls, un escamot de l’exèrcit, per sorpresa de tothom, obrí foc a no gaire distància d’on els parlaments estaven, en aquell mateix moment, concloent la marxa. J. Johnson (59 anys) rebia un tret i moria uns dies més tard. Al cap d’uns minuts l’exèrcit britànic agafava posicions al mateix carrer dels parlaments, disparant mortalment a J. Duddy (17). Alguns joves s’afanyaren a construir una petita barricada amb runes i foren assassinats allà mateix; M. Kelly (17), M. McDaid (20), J. Young (17) i W. Nash (19). No gaire lluny queien abatuts H. Gilmour (17) i K. McElhinney (17) mentre buscaven refugi.
Un altre escamot de l’exèrcit obria foc més amunt, al parc de Glenfada, deixant un mínim de 6 ferits de bala. W. McKinney (27) era assassinat en intentar-los socórrer i J. Wray (22) era rematat per un membre de l’exèrcit quan jeia al terra ferit. A Parc Abbey eren assassinats G. Donaghey (17) i G. McKinney (35). P. Doherty (31) era abatut a Joseph Place i B. McGuigan (41) rebia un tret al cap quan s’hi apropava agitant un mocador blanc.
Un mínim de 14 ferits i 14 morts van ser el resultat d’aquella operació que l’exèrcit justificava explicant als mitjans que aquests eren pistolers i terroristes, al•legant que els seus soldats s’havien trobat davant una ràfega constant de trets. Cap d’ells però, ni dels seus vehicles havien patit cap dany.
El Primer Ministre Britànic va anunciar una investigació a càrrec del President del Tribunal Suprem de Justícia, Lord Widgery, però advertí a aquest que “no estem lluitant només en una guerra militar sinó també en una guerra propagandística”. El resultat de la investigació era d’esperar: “hi havia la sospita que alguns portaven armes i explosius i els altres hi col•laboraven”. Anys després es descobriria que s’havia negat declaració a testimonis, que s’havia inclòs declaracions de gent que no era allà, que s’havien modificat les declaracions d’alguns del membres de l’exèrcit, etc.
El fet és que aquesta investigació només tancava el primer paràgraf d’un capítol més de la història de les massacres a l’illa d’Irlanda, colònia britànica.
Esperant justícia, esperant democràcia
La perpetuació “d’un estat protestant per a gent protestant i governat per gent protestant”, creat el 1922 al nord d’Irlanda, feia que als anys 60 arrenquessin protestes a favor del vot per persona, lluitant contra el vot per propietat i múltiple en el cas dels empresaris. Sistema de vot que es mantenia en un dels territoris que presumia de la democràcia més sana del món, el Regne Unit. Tot i la introducció del vot per persona l’any 1969, feren els jocs de números necessaris per evitar un govern nacionalista en ciutats com Derry, on aquesta comunitat arribava al 67% de la població.
Molts anys d’empobriment de les condicions d’habitatge, arribant al 20% de cases superpoblades entre les comunitats nacionalistes de Derry; molts anys de discriminació a l’hora d’accedir a un lloc de treball, portant a aquestes comunitats a superar el 20% d’atur, el més elevat del nord d’Irlanda; havien portat la població, l’any 1963, a seguir l’exemple de les marxes pels drets civils de la comunitat afroamericana als EUA. Però a Derry les marxes no eren suficient per aturar la discriminació i repressió de final dels 60; la creació de zones no governades pels britànics era l'única solució. L’any 1969 aparegué el rebel Free Derry, zona que fins l’any 1972 es mantindria intermitentment resistent a l’entrada de l’exèrcit britànic, la policia nord-irlandesa i els paramilitars i grups sectaris de la comunitat unionista.
El context de descontentament social va fer que el govern decidís mantenir la democràcia amb autoritarisme. Exemples en són la posada en pràctica del “internment”, l’augment d’efectius de la policia i la implantació de l’exèrcit als carrers de la ciutat. Els primers morts que s’apuntava l’exèrcit eren els precedents d’una marxa que resultaria, si més no, històrica.
Després del Bloody Sunday era evident el context de guerra militar i mediàtica, on la criminalització de la lluita principal, la lluita pels drets civils, s’ajudava d’un règim propi d’un estat d’excepció amb lleis com la “Direct Rule”, llei que estipulava que el nord d’Irlanda es governés des de Londres, eliminant tot poder que pogués tenir el parlament nord-irlandès.
El primer aniversari, l’any 1973, una marxa recordà, no només a les víctimes, sinó també els motius de la manifestació. Pel vintè aniversari, es crea la campanya “Bloody Sunday Trust”, que centrà els seus esforços en buscar la innocència de les víctimes i el processament dels culpables; per tant, la negativa a acceptar les conclusions de Lord Widgery.
Finalment, l’any 1998 semblava que la campanya i les marxes s’acostaven al seu objectiu quan s’encarregà a Lord Saville una investigació sobre els fets. Aquesta conclogué el juny del 2010, determinant que totes les víctimes eren innocents. L’emoció d’haver aconseguit netejar la imatge de les víctimes eclipsà la decepció que la investigació, després de 921 testimonis escoltats i 1.500 revisats i 12 any d’espera, senyalés a soldats rasos com a culpables, com si hagués estat un cas aïllat que no tingués cap relació amb la política d’aquells anys al nord d’Irlanda, seguint així amb la política d’ulls tancats enfront els responsables polítics i alts càrrecs militars. Però definitivament, la felicitat de les famílies en escoltar de boca del primer ministre britànic, David Cameron, la declaració que corroborava la innocència dels seus, va tancar un segon paràgraf en el capítol del Bloody Sunday, quan la majoria de famílies van decidir fer, l’any 2011, que la marxa pel trenta-novè aniversari fos l’última.
Frivolització d’una guerra
Enguany, abans del quarantè aniversari, saltà el mateix debat de qui hi guanyava i de si era una decisió política l’anunci del final de les marxes. Per a molts era clar, que si es refredava o es tancava el capítol del Bloody Sunday amb només la declaració d’innocència de les víctimes, l’imperialisme britànic hauria aconseguit capgirar la petició per declarar culpable a qui va orquestrar els assassinats i identificar-ne els motius polítics, tirant-hi sorra al damunt.
Servit el debat, la majoria de famílies han estat conseqüents amb la decisió de l’any anterior i sota el nom de “Bloody Sunday Trust” només han organitzat activitats commemoratives. De fet només dues famílies han convocat la marxa coincidint amb el quarantè aniversari.
Tot i que la majoria de famílies no s’han conformat amb la declaració d’innocència dels seus familiars i encara busquen caps de turc, aquestes han decidit buscar refugi en la justícia actual per portar, com a mínim, els executors davant d’un tribunal.
Tot i la multitudinària manifestació, en la que gairebé 3.000 persones s’aplegaven per recordar el significat que tenia per ells el Bloody Sunday, enguany no va arribar ni de bon tros al nombre d’assistents d’anys anteriors, segurament, per la divisió entre les famílies i la petició personal de les famílies no convocants que no s’anés a la marxa, com a senyal de respecte a la decisió de la majoria de famílies. Tot i així, s'ha creat el suficient rebombori per, entre altres coses, trobar-nos amb la dimissió del president del “Bloody Sunday Trust”, Eamonn McCann, al•legant, com una de les raons, encara que no la més important, que ell hauria inclòs la marxa en el programa d’activitats del dia i que no li agradava la divisió que s’havia creat entre les famílies.
Però la importància del debat va molt més enllà. En aquesta manifestació, 3.000 persones van voler deixar clar – evitant que la declaració d’innocència de les víctimes eclipsés això - que els motius pels quals hi havia hagut unes víctimes en aquella manifestació eren polítics, que els motius pels quals hi havia una petició de drets socials anaven relacionats amb una colonització i que estaven disposats a convèncer a la societat que aquest era el camí. Potser per aquesta contundència, grups republicans de tot tipus oposats a les polítiques del Sinn Fein s’hi van deixar veure, alguns amb més oportunisme que motivació política, altres deixant clar que el motiu de la seva adhesió era visualitzar que encara no s’havien resolt tot el que es demandava en aquella marxa, senyalant manques de democràcia i justícia en la societat nord-irlandesa actual.
És difícil augurar quan i com es tancarà el capítol del Bloody Sunday, com altres capítols de massacres produïdes durant els anys anteriors i posteriors al nord d’Irlanda. S’ha de dir que el que s’ha aconseguit amb el record i la lluita entorn el Bloody Sunday, com a mínim, ha estat generar la petició de crear comissions independents per clarificar totes aquestes massacres, que poden portar a tenir un context més global, a assenyalar els motius polítics i al reconeixement d’una guerra i una colonització.
Però aquí, al nord d’Irlanda, encara es veu lluny la forma justa de tancar tots els capítols i el llibre sencer: aquell objectiu pel qual van lluitar els primers republicans irlandesos fa més de 200 anys; aquell objectiu que James Connolly i els seus companys van proclamar, i van tenir a les seves mans uns dies d’aquell 1916; el mateix objectiu pel qual han mort molts irlandesos, d’arreu de l’illa, abans i després de la partició del 1922. Aquell objectiu era i és la fi de la colonització i, per tant, la creació d’una república irlandesa independent i l’establiment, per fi, de justícia i democràcia a l’illa, finalitzant amb la històrica discriminació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada