La tensió entre sectors unionistes torna a posar a prova el procés de pau al nord d’Irlanda

Publicat a extramurs.cat

Tot i que els principals impulsors preveien un procés lent però constant, el camí cap a la normalització de la política nord irlandesa està trobant més traves de les esperades.  Un bon exemple són els aldarulls que han remogut Belfast les darreres setmanes, provocats per la retirada de la bandera britànica de l’Ajuntament de la ciutat. Uns fets que sacsegen un procés de pau forçada, sense garanties de resolució real per un conflicte que -tot i haver desembocat en enfrontament armat- té uns orígens polítics i socials que no es ressolen amb el simple desarmament, ni amb l’entrada al Govern de representants d’ambdues comunitats.

L’any 1998, després de gairebé 30 anys de conflicte armat al nord d’Irlanda, els Acords de Pau engeguen una transició democràtica que ha de posar fi al conflicte polític, a través d’una nova gestió compartida del nord d’Irlanda que asseguri els drets civils i democràtics de tota la població. L’any 2006, es retornen a Irlanda del Nord les competències autonòmiques després de 30 anys controlades des de Londres. Paral·lelament, les organitzacions armades es desarmen i algunes d’elles es dissolen. En aquest escenari es dona per finalitzada la guerra i es constitueix el primer Govern de transició, format per nacionalistes irlandesos i unionistes britànics.

Després de 14 anys, la imatge que dona el nord d’Irlanda continua essent la d’una societat dividida en dos grans comunitats enfrontades entre sí que, a diferència del què es preveia, han hagut de construir encara més murs  “de pau” dissuasoris per sentir-se segurs en els seus barris.

La moció aprovada i la resposta violenta

El dia 3 de desembre s’aprovava a l’Ajuntament de Belfast una moció que reduïa els dies en que onejaria la “Union Jack”, la bandera britànica, en aquest edifici. La moció, presentada pel partit nacionalista moderat SDLP amb el suport de l’altre partit nacionalista, Sinn Féin, pretenia que es retirés definitivament la bandera britànica del consistori, al·legant que en les darreres eleccions els partits nacionalistes havien aconseguit gairebé la meitat dels regidors, i que la bandera irlandesa no hi era present. Després d’unes negociacions per aconseguir el suport del partit unionista liberal, Alliance Party, s’aprovava una modificació de la moció en la qual es reduïa la presència de la bandera a 18/20 dies assenyalats, com es fa a la majoria d’ajuntaments d’Anglaterra. Aquesta moció va comptar amb l’oposició dels partits unionistes conservadors que mantenen que la bandera ha d’onejar ininterrompudament com ha fet des de la construcció de l’edifici fa més de 100 anys.

La mateixa nit, en compliment de la moció aprovada, es retirava la bandera i començava un seguit de protestes que, en la majoria dels casos, van acabar amb aldarulls. Fins i tot l’unionisme més conservador, que manté una majoria còmoda al parlament del nord d’Irlanda que li permet deixar la bandera irlandesa fora les institucions, es veia sorprès per un sector de l’unionisme que no estava disposat a acceptar un procés de pau on els símbols de la britanitat deixessin espai a un estat més liberal però menys identitari.

Després de més d’un mes d’aldarulls, ha quedat clar que la majoria favorable al procés de pau no es pot valorar només amb els seients que te cada partit al parlament del nord d’Irlanda, sinó que caldrà fer un anàlisi detallat dels diferents grups i interessos dins el seu electorat. És molt important en aquest cas tenir en compte els beneficis i renúncies que ha aportat el procés de pau a cada subgrup dins la societat nord-irlandesa.

El fet és que un dels sectors més deprimits de la classe treballadora protestant ha protagonitzat un mes llarg d’aldarulls, amb amenaces i atacs a locals i a membres de partits unionistes com Alliance Party, sospites de reactivació de grups paramilitars lleialistes que haurien dirigit els aldarulls, danys materials, agents ferits i –sobretot- un llarg reguitzell de conseqüències en la vida quotidiana dels ciutadans de Belfast. Un dels exemples més preocupants és el setge a barris nacionalistes, com és el de Short Strand, que ja n’havia patit en d’altres ocasions des que es firmaren els acords, la darrera al juny del 2011.

Reestructuració de l’unionisme

Aquests dies s’ha centrat l’atenció en les posicions que adoptaven els diferents partits i sectors de la comunitat unionista, per concloure quins subgrups existeixen, quins interessos tenen, i com els defensen. Tot i que segueix vigent com a principal divisió la segregació en dues comunitats, la nacionalista irlandesa i la unionista britànica, aquesta es queda curta per explicar les problemàtiques actuals i és necessari endinsar-se en les divisions dins l’unionisme.

En l’antic model de gestió del nord d’Irlanda els nacionalistes eren, literalment, ciutadans de segona. En els darrers anys, molts barris nacionalistes han viscut un creixement econòmic, ja que partien d’una situació de marginalitat i misèria. L’aposta dels dos principals partits del nacionalisme irlandès per un estat més liberal, fins i tot a costa de la gentrificació de les comunitats nacionalistes i l’enriquiment a través de la precarització del món laboral. És per aquest creixement econòmic, que els partits nacionalistes, tot i ser parcialment derrotats en la guerra, han adoptat l’optimisme com a estratègia.

Per contra, les majories unionistes es troben en un punt més pessimista, dividits en tres grans postures. La primera són els partits unionistes més conservadors, fins fa poc hegemònics dins del seu espectre, que han jugat a portar la contrària com a estratègia per no cedir ni un pam en la resolució del conflicte polític. La segona, són els unionistes liberals que amb representació creixent han volgut jugar un fals paper d’ambigüitat identitària. I la tercera i última és un subgrup a tenir en compte aquests dies, ja que ha aconseguit mobilitzar els barris protestants més deprimits econòmicament, sota la direcció -suposadament- de grups paramilitars.

Els partits més conservadors que espremen aquesta estratègia negativista són els fundadors de l’Estat protestant d’Irlanda del Nord als anys 20. Aquests, tot i que amb la pacificació del nord d’Irlanda mantenien el poder econòmic, s’oposaven d’entrada al procés de pau perquè no volien compartir el poder polític cedit per Londres. Any rere any, han anat rebaixant el discurs passant per diferents fases, i actualment no accepten les regles del joc britàniques quan no els afavoreixen.

La oposició als Acords de Pau dels més conservadors va deixar espai al creixent partit liberal unionista, Alliance Party. Un partit que han atret a un sector de l’unionisme amb aquesta aposta per un Estat econòmicament liberal, malgrat l’ambigüitat en el discurs “nacional”, basat en no canviar les fronteres perquè no és un tema prioritari.

S’espera que la situació viscuda el darrer mes passi factura als partits unionistes en forma d’escisions o abstenció, sobretot a l’unionisme més liberal que va donar suport a la retirada de la bandera,  tot i que es podrien reforçar entre els que aposten per aquest Estat més liberal, fins i tot atraient vot nacionalista.

Durant el conflicte de la bandera britànica, però, s’ha desmarcat dels partits majoritaris un tercer grup format per la classe treballadora protestant oblidada o perjudicada per aquestes polítiques liberals dels partits majoritaris unionistes. Aquests, orfes de referents polítics, molts ja abstencionistes, estan evidenciant el seu malestar a través de les protestes recents.

Els principals atacs han anat dirigits a símbols de la democràcia actual, seus dels partits unionistes, policia i mitjans de comunicació. La ràtzia d’aquesta classe treballadora – que ha vist com trontolla l’aliança que fins ara els havia assegurat un benestar per mitjà de la discriminació dels nacionalistes irlandesos- s’ha traduït en pancartes com aquesta: “Aquesta democràcia no funciona, que torni l’exèrcit”.

Malgrat que no existeix una solució immediata, alguns sectors progressistes de la societat nord-irlandesa fa temps que plantegen que aquesta passa per la lluita contra la marginalització dels barris, i proposen més inversió en l’estructura pública i l’aturada de les retallades econòmiques.

El vot de la por; una història que es repeteix

La història irlandesa és una història de Tractats aprovats mitjançant el que podríem anomenar la política de la por. Ens podem remuntar a la frase del parlamentari irlandès Liam Mellows, que l'any 1922 deia que “la gent està a favor del Tractat; no està a favor d’aquest pels seus mèrits, sinó per la por del que passarà si aquest queda descartat. Això no representa la voluntat de la gent, sinó la por de la gent”, frase que encara és vigent en ple segle XXI.

La necessitat de dos referèndums per aprovar el Tractat de Niça i dos més pel Tractat de Lisboa ens demostren aquesta la vigència. Però fa poc menys d’un mes, el govern i mitjans de comunicació animaven a votar SÍ, al conegut com “Fiscal Compact Treaty” (popularment, “Austerity Treaty”), vaticinant catàstrofes si el NO guanyava i prometent salvació si el SÍ era victoriós.

Un referèndum per a legitimar polítiques dictades pels mercats

En un moment en el que els mercats i altres institucions supraestatals dicten i que la gent no te eines per opinar o canviar-ho, els estats no hi pinten massa. Tot i així, estats com l'espanyol necessiten de la democràcia de partits per justificar les seves polítiques. En general, els estats europeus, amb major o menor mesura, ho aconsegueixen.

En el cas dels 26 comtats que conformen la República d'Irlanda, amb una tradició més democràtica que l'espanyola -una república amb representació més directa, llistes obertes, que no és hereva d'una dictadura-, necessiten dels referèndums per justificar polítiques que van en contra els interessos de la majoria de la població, la classe treballadora. Són, però, una mostra de democràcia real? Res més allunyat d'això si veiem els recents precedents de repetició de referèndums, quan l'opció que surt d’aquests no agrada al govern.

És evident que la campanya pel SÍ del govern deixava clar que aquest no seria un agent neutral i que necessitava el referèndum, no per conèixer la voluntat del poble irlandès sinó per justificar les polítiques d'austeritat que el govern està aplicant i per poder mantenir la política econòmica actual.
Tot i així, aquestes eleccions aporten eines per analitzar la situació d'Irlanda i per entendre quina posició prenen els diferents partits respecte la independència que ha de tenir aquest país dels mercats i el nivell de seguidisme a les grans economies europees.

L’aposta dels diferents partits

Si mirem el parlament irlandès, ens adonarem que més de 140 dels 166 parlamentaris eren partidaris del SÍ. Fine Gael i Labour Party, els dos partits de govern, i Fianna Fáil, principal partit de la oposició -partit de govern fins les eleccions del 2011- apostaven per l’austeritat de Merkel. Algun exemple ens sonarà familiars: “el SÍ és la opció segura”, “el NO a l’austeritat ens tanca les portes a Europa i les seves ajudes econòmiques” o “el SI ens donarà estabilitat i es crearan llocs de treball com bolets”, entre d’altres. “

Per altra banda, això tampoc vol dir que tothom que defensava el NO tenia uns arguments molt més madurs o crítics amb el sistema establert. Als opositors al tractat només els unia la crítica a les mesures d'austeritat. El Sinn Féin i alguns independents, per exemple, s'equiparaven a François Hollande, demanant el NO per tal d'apostar pel creixement. En l'espectre polític irlandès, per tant, no s’escoltaven, per minoritàries, les veus que defensaven un NO com a oposició a una política econòmica o a la pèrdua d'independència i democràcia.

Tot i això, aquests resultats també serveixen per analitzar el nivell de capacitat crítica que els i les irlandeses han demostrat respecte els mitjans de comunicació i el distanciament respecte els partits de govern.

La progressiva desaparició de la classe mitja

És evident que la classe treballadora no s’hi jugava massa en aquest referèndum. Un referèndum en que les regles de joc no els anaven a favor, ja que, a Irlanda, permeten repetir un referèndum si el resultat no és el que el govern espera. De fet qui s’hi jugava més era la classe mitja, aquella que te coses a perdre: propietats, diners en bancs, utilitat dels seus estudis, etc. Qui si jugava més era aquella gent que encara creu que te propietats però que en realitat allò tangible que té són deutes, crèdits i hipoteques. El que ha quedat clar amb els resultats és que la gent perd la por, que la gent comença a pensar per si mateixa i transformar-ho en un vot crític.

Probablement, analitzant els resultats mai sabrem si el vot és crític amb l’austeritat o amb el sistema, però del que podem estar segurs és que aquest trenca amb l’hegemonia existent. Més d’un 80% del parlament irlandès apostava per l’austeritat del “Fiscal Compact Treaty” i només un 60% de la població ha ratificat l’ordre dels mercats cegament. Cal parar atenció al fet que les circumscripcions més deprimides econòmicament, on la gent no dubta en autodefinir-se com a classe treballadora, és on l’oposició al tractat s’ha imposat. Un resultat contra pronòstic si tenim en compte que un 40% no s’ha espantat per la pressió internacional i dels mitjans de comunicació, la mateixa pressió que patien simultàniament les urnes gregues amb l’intrusisme europeu en la seva campanya electoral.

Aquesta tendència de vot ens mostra, segons alguns analistes, el distanciament entre classes; la progressiva desaparició de la discutida classe mitja, donant pas a un sentiment més fort de classe treballadora -encara que falta molt perquè aquest sigui un sentiment col.lectiu o organitzat- en adonar-se que no tenien propietats, sinó crèdits; que no tenien un sistema democràtic, sinó que la utilitat del seu vot era molt qüestionable; o la impressió que els partits que havien de defensar el poble irlandès estaven venuts als grans capitals.

Tot i que ha quedat clar que l’atur continua creixent, que les retallades seran el pa de cada dia i que no és l’objectiu del Tractat salvar la classe treballadora de la duríssima situació que estan vivint, és molt difícil preveure quina serà la reacció d’una massa social crítica, però desorganitzada, que a mesura que passa el temps té menys a perdre i més a guanyar amb la ruptura del sistema. Una veu important del sindicat de treballadors Independent Workers Union, Tommy McKearney, analitzava la situació actual i la importància d’organitzar-se concloent que “el futur d’Irlanda no serà ni verd, ni blanc, ni carbassa, el futur d’Irlanda serà roig”.

Crítica al lamentable reportatge "Miradas Enfrentadas" emès per RTVE

Reportatge "Miradas Enfrentadas" de RTVE

Publicada al blog "nortedeirlanda"

Amigos y conocidos me comentaron de la emisión por parte de RTVE de un documental sobre el norte de Irlanda. Un enfoque distinto, neutral, con datos interesantes y muchos más adjetivos eran puestos, en vano, antes de su emisión. Aunque por la calidad del documental me parezca una pérdida de tiempo invertir un segundo en hacer una crítica a éste, he decidido exponer mi opinión.

Puede que sea verdad que en las Españas – quede claro que es una generalización, como todas, mala, con ridiculización a la vez – no exista un documental con este enfoque, que no exista un documental en el que no se utilice menos de 5 veces el termino terrorista para definir al P.IRA, pero esto no lo hace, ni mucho menos, un documental neutral, porqué no tiene nada de neutral ni de documental.

De hecho, busca en el formato documental, me atrevería a decir adrede, una primera forma de acercamiento a una falsa neutralidad. Falsa neutralidad que remarca buscando una distribución de minutos, para lo que ellos llaman “católicos” y “protestantes”, muy parecida. Falsa neutralidad que esconde el objetivo real del programa bajo un objetivo de transmitir esperanza y futuro para el norte de Irlanda.

Pero lo que me pareció más curioso del documental fue la poca documentación, voluntaria o involuntaria. Esto se refleja en el acercamiento sólo a lo más accesible: los tópicos de los programas de reconciliación entre comunidades; la realidad de los expresos a través de un programa subvencionado por la UE; las escuelas mixtas, sin especificar el contexto de Lagan College; o las heridas abiertas, con el ejemplo del Bloody Sunday. Solo acercándose a la realidad de la clase trabajadora cuando señalan el muro como atractivo que se tiene que derribar o conservar para no caer en “errores del pasado”.

Supongo que el objetivo de esta crítica era hacer entender, que si este programa se ha hecho con buena fe, que perdonad que lo dude, ha cometido el error de pretender hacer un documental con el guion prestablecido. En otras palabras, ya sabían cual sería la conclusión del programa antes de coger el avión y la realidad del norte de Irlanda les daba igual ya que, como residente en el norte de Irlanda, no me siento para nada identificado con esta realidad, dejando al lado si me gustaría esta realidad…

Con la frase “Sueñan con superar los miedos que separan todavía a los norirlandeses” se introduce la esperanza y la identidad norirlandesa con el que el programa va a fingir su neutralidad.

El problema de la identidad. El programa niega la importancia de la diferencia que les han dividido durante años, la identidad política. Y la voz conductora del programa se atreve a contradecir a casi todos los entrevistados afirmando que es un conflicto religioso.

El ejemplo de la escuela Lagan College, fundada en 1981 – por lo tanto, previsiblemente no es resultado de este nuevo proceso de reconciliación ya que ese año es considerado el más duro del conflicto –, pretende mostrar la poca importancia de la identidad irlandesa o británica, ocultando que con lo único que se ha identificado el sur de Belfast, incluso durante la guerra, es con el dinero.

En la búsqueda de identidades minoritarias incluso encuentran un caso en peligro de extinción que se define británica e irlandesa al mismo tiempo.

Finalmente, el empeño casi enfermizo en utilizar “católicos y protestantes” para definir las comunidades obviando su opción política y la menospreciación de la identidad irlandesa en favor de la norirlandesa, les obliga a señalar al partido Alliance como un partido de referencia. Lo identifican como un partido que se presenta en contra el sectarismo, confundiendo el hecho de no identificarse muy marcadamente con una identidad nacional que no sea la norirlandesa, e identificando esta como una identidad neutral.

La definitivamente no neutralidad. El enfoque histórico y el intento de entender el conflicto como un problema local de la gente del norte de Irlanda son los ejemplos más evidentes de la manipulación a la que nos someten. Es evidente que una televisión española nunca se podría permitir el lujo de hablar del gobierno británico como el oponente del republicanismo irlandés en el conflicto irlandés.

En el minuto 8, ya se encarga, en la explicación del inicio del conflicto, “los católicos reclamaban derechos civiles y políticos que les eran conculcados por la mayoría protestante”, de culpar a la mayoría de los protestantes – aunque, por la fecha, aun no tenia derecho al voto, ya que no tenia propiedades y el voto iba por propiedad – para crear una idea de conflicto local.

Para introducir que el imperio británico no tenia nada que ver la voz conductora del programa habla de que el SUPUESTO primer objetivo del P.IRA es el ejercito y policía británica, aunque el expreso al que entrevistan nunca lo pone en duda .

También es interesante analizar el vocabulario típico usado en los mass media, el uso deliberado de “los soldados británicos reprimen de forma violenta” para definir la actuación del ejercito en el Bloody Sunday, que acabo con la muerte de 14 civiles. Civiles. La muerte de estos será la escusa a la que se cogen para hablar del P.IRA como grupo terrorista – “la causa del IRA y su terrorismo” (minuto 37) –.  O el despiste que tuvieron (minuto 17) al traducir mal al expreso del P.IRA, ponen en su boca “no veía más sentido a la violencia” cuando él claramente dice “no need for arm struggle”, que en castellano seria “no se necesitaba la lucha armada”.

Las mentiras y errores del documental. Seguro que si lo analizáramos a fondo podríamos encontrar muchos errores, yo solo lo he visto dos veces. La poca documentación de este programa, no llega a corregir traducciones ni incluso el nombre de la organización de uno de sus protagonistas Ulster Volunteer – en el programa se dice Voluntary – Force.

En el minuto 20 se atreven también a asegurar, sin evidencias, que “los grupos paramilitares actuales están metidos en narcotráfico, robos, contrabando, extorsiones, prostitución, crimen organizado”.

Otros detalles. Si no lo habéis visto, mirad el documental con ojos críticos y solo escuchando, e insisto en el SOLO, a la gente a quien entrevista. Especialmente, el trozo en el que el “terrorista del IRA” da un contexto histórico de lo que sucedió en el norte de Irlanda y el “paramilitar del UVF” se mofa que nunca le pillaron y explica que acabo en el ejército británico.

También estoy en desacuerdo con la potenciación al nuevo Belfast falto de identidades o mejor dicho con una identidad, la neoliberal, con el Titanic como bandera. Pero este tema lo dejamos para otro día…

Belfast, desde hace años,

Eudald

Crítica con límite de caracteres que he intentado colgar en el web de RTVE:

No publicada

"No sé si se aceptan críticas negativas, pero por si acaso, una de breve:

No sé que objetivo buscaba este reportaje pero; el obviar la verdad si está a mano lo considero mentir y; la falsa neutralidad me parece repugnante.

A la gente que conocemos un poco de la historia de Irlanda y que convivimos dia a día con la realidad no nos pasan por alto detalles como:

1) El uso de "violencia" cuando el protagonista usa "arm struggle", en castellano "lucha armada" - traducción tendenciosa min.17

2) El ocultar los barrios trabajadores donde la identidad está más marcada para hacer creer que no importa la identidad, que uno se puede sentir "norirlandés" o "britanicoirlandés" - obviando una realidad imposible de no identificar.

3) Usar cuando se pretende vender neutralidad "el terrorismo del IRA" (min.37) y hablar de ello como un problema local sin entrevistar ningún agente político británico.

4) Por no hablar del control actual de barrios por parte de paramilitares SUPUESTAMENTE involucrados en contrabando, prostitución, crimen organizado... - evidentemente en el min.20 se han olvidado el supuestamente.

La verdad es que si tuviera la oportunidad me gustaría que alguien me contestara el objetivo del documental, porque para nada era contar la realidad...

Gracias por saber encajar una crítica y publicar el escrito

Y perdonad mi castellano, no es mi primera lengua.

Ó Dal Baile Mór".

Veus discordants en la celebració del 96è aniversari de la independència irlandesa

Avui, 24 d'Abril, es complia el 96è aniversari de l'alçament de pasqua. Com cada any, el diumenge de Pasqua el republicanisme commemorava la proclamació unilateral d'independència d'Irlanda.

Des del nord d'Irlanda, als 6 comptats que romanen sota l'ocupació britànica, els diferents grups republicans recordaven els caiguts per la llibertat d'irlanda en els seus discursos i centraven la crítica política en el govern d'Stormon, i la seva gestió de l'economia, del procés de pau i de la partició del poble irlandès. Però a diferència d'altres anys, l'oest de Belfast, centre indiscutible de la majora de les commemoracions, despertava amb les parets plenes de pintades demanant la llibertat de Marian Price, presa republicana, empresonada a causa de la seva intervenció en una de les commemoracions de Pasqua l'any anterior.

El camí de la reconciliació... Entre classes també?

Els carrers de l'oest de Belfast, decorats, veien com el Sinn Féin organitzava la marxa més multitudinària: amb gent vestida d'època i armes dels anys 20; amb representants d'escoles d'ensenyament en irlandès i clubs d'esports gaèlics; amb bandes musicals convidades d'arreu d'Irlanda i, fins i tot, d'Escòcia; amb militants i familiars de morts; etc. En definitiva, una celebració festiva per a tots els públics.

Aquesta finalitzava a Milltown Cementry, on aquest any l'alcalde de Belfast, Niall O'Donghaile, destapava el remodelat monument en record als republicans caiguts per la llibertat d'Irlanda. El posterior discurs de Declan Kearney, davant de més de 800 persones, posava l'èmfasi en el nou full de ruta del Sinn Féin, “l'autèntica reconciliació amb la comunitat unionista”.

Tota aquesta posada en escena era per simbolitzar que tot ha canviat. Frases com “aquesta ciutat i els 6 comptats són avui molt diferents que fa 40 o 20 anys” eren repetides donant força a aquest discurs. El portaveu defensava la desaparició del Provisional IRA com decisió correcta, insistint amb un “no us equivoqueu, no hi ha un altre IRA i no hi ha una lluita armada”. Decisió que assegurava que havia portat a la desmilitarització del nord d'Irlanda i millors condicions de vida, reafirmant-se amb “la militarització se n'ha anat. Les noves generacions de nacionalistes no pateixen desigualtat, ni són ciutadans de segona”.

Els èxits electorals del Sinn Féin eren un altre dels tòpics. Ser la primera força a Belfast amb la consecució de l'alcaldia i ser el segon partit del nord d'Irlanda li permetien afirmar que “el republicanisme no assolia tanta força des del 1919, l'estratègia republicana està funcionat i aquí és on s'equivoquen tant els que s'oposen al Sinn Féin”.

Declan Kearney tancava el discurs del Sinn Féin sense mencionar les mesures d'austeritat que aplica el govern del nord; ni l'assetjament que reben els altres grups republicans, per part de la policia; ni el tracte que reben els presos polítics amb incompliment de drets i acords, que els ha portat a una protesta bruta; etc.

Tot això amb l'objectiu d'imposar una normalitat festiva per sobre la reivindicativa i encasellar als republicans que no segueixen aquesta política com a nostàlgics del passat, cecs que no veuen la millora, la victòria, l'avenç.

El camí de la dissidència... Minoria o minoritzats?

Aquest any però, les pintades en suport a l'alliberament de Marian Price deixaven entreveure que per alguns seguia sent una jornada de lluita.

La culminació d'altres marxes en diferents discursos polítics als cementiris de Belfast, Derry, Dundalk, etc. reafirmaren que la diferència entre l'enfocament festiu, reivindicatiu o militar no era casual. En aquests discursos tots són els hereus dels alçats, tot i que hi ha gent que veu més lluny que d'altres els objectius dels executats aquell 1916.

Els altres grups republicans, malnomenats dissidents, coincidien en els seus discursos a remarcar que les polítiques del Sinn Féin, dins el govern del nord d'Irlanda, s'allunyen de l'objectiu de la proclamació de 1916. El Republican Sinn Féin (RSF) s'atrevia a assegurar que “ells mantenien la bandera republicana i no els que havien abandonat el camí de la revolució”, titllant el Sinn Féin de constitucionalistes i reformistes que gestionaven la llei britànica i dient que ja no eren un partit republicà.

La Republican Network for the Unity (RNU), en la seva commemoració a Dundalk, parlava de “tribunals especials, policia política, presó sense càrrecs”, referint-se a les polítiques d'aquest govern per perseguir a l'oposició política. Discurs al que es sumava Éirígí en la seva commemoració el dilluns de Pasqua quan criticava l'assetjament policial als seus militants quan anunciaven la convocatòria. Crítica també sotasignada pel 32 County Sovereignty Movement (32CSM), que veia com detenien a 6 persones que havien participat en la seva commemoració a Derry per interrogar-los sobre la participació d'un militant del Real IRA.

Gairebé tots els grups van mostrar solidaritat amb els més de 50 presos polítics republicans i van demanar la llibertat dels que no tenien càrrecs, entre ells la de Marian Price, que acusada d'encoratjar la participació en una organització il·legal complia un any en presó preventiva, sense sentència i amb la llibertat sota fiança denegada.

Finalment, els diferents grups també coincidien en la proclamació d'una república socialista, el Workers Party deia en la seva commemoració que “el socialisme és l'única alternativa al capitalisme” i l'Irish Republican Socialist Party decorava l'oest de Belfast amb Starry Plough, la bandera socialista irlandesa. Una idea que també compartien els altres grups criticant a l'hora les polítiques liberals i d'austeritat que imparteixen els governs de nord i sud.

La baixada de participació en el discurs del Sinn Féin, respecte altres anys, tot i mantenir-se com la més multitudinària xocava amb l'alta participació als discursos de l'IRSP, Éirígí, RNU i 32CSM.

Aquest any, si suméssim els assistents als discursos dels grups minoritaris gairebé doblarien els assistents al discurs del Sinn Féin. Per tant, si ens baséssim en el seguiment de les convocatòries, es podria afirmar que aquestes polítiques que els altres grups tenen en comú són polítiques minoritzades però no més minoritàries que les del Sinn Féin.

Marian Price, l'única presa republicana

Fa gairebé 40 anys, l'any 1973, Marian Price va ser empresonada per primera vegada. Sentenciada per participar en una campanya amb cotxes bomba a Londres com a membre del IRA Provisional va ser internada en una presó a Anglaterra, en la que passaria el primer any de la condemna. Durant aquesta estància, va participar, amb altres presos i preses, en una vaga de fam exigint el dret a ser traslladades a la presó més propera a casa seva. Vaga de fam en la que seria forçada a menjar fins a 400 vegades en 6 mesos. Finalment, va ser traslladada a la presó de dones d'Armagh, al nord d'Irlanda, on compliria uns altres 5 anys de condemna fins a ser alliberada amb la meitat de pes que havia entrat, anorèxia i tuberculosi.

Durant els anys 90 es va desencantar del moviment provisional i del procés de pau - en paraules seves “jo no vaig ser empresonada per això” - i, s'uní al 32CSM. La seva participació en aquest moviment l'havia portada varies vegades davant la justícia, fins que l'any passat va ser detinguda. L'arrest es produí després de la seva participació en la marxa del 32CSM en motiu del 95è aniversari de l'alçament de Pasqua, encausada per aguantar el comunicat que llegia el portaveu del Real IRA al cementeri de Derry.

Acusada d'encoratjar la participació en una organització il·legal, Marian Price ha passat aquest any tancada a la presó d'homes de Maghaberry. Tot i que no hi ha cap sentència en ferm en contra seva, Owen Paterson, el Secretari d'Estat d'Irlanda del Nord, va denegar l'alliberament sota fiança, aprofitant la discriminació legal que pateixen els expresos en els Acords de Pau.

*En els comentaris podreu trobar el link als comunicats de les diferents organitzacions

Despolitització del Bloody Sunday en el seu quarantè aniversari

Publicat a l'Accent nº219

La celebració del quarantè aniversari del Bloody Sunday ha deixat un regust estrany a la boca de la societat irlandesa. Com ha aconseguit el govern britànic traduir l’intent de castigar una lluita pels drets socials en un accident puntual produït per uns soldats rasos?

La lluita pels drets civils

30 de gener de 1972, fa 40 anys, es produïa un capítol més de la lluita pels drets civils a Irlanda; segurament un dels més famosos. Unes 15.000 persones es reunien a Creggan, un barri nacionalista o mal anomenat catòlic de Derry, per manifestar-se contra la llei d’empresonament sense càrrecs coneguda com a “internment”. A la protesta també s’hi sumaren les peticions habituals d’un vot “real” per persona, distribució justa del treball o dret a un habitatge digne.

Prèviament, l’any 1971 acabava amb 6 civils i un membre de l’IRA morts a mans de l’exèrcit britànic, que havia tingut 7 baixes. La prohibició d’aquell 1972 a manifestar-se va fer que el 2 de gener l’Associació pels Drets Civils d’Irlanda del Nord anunciés la desobediència a aquella imposició i cridés la gent al carrer en diverses ocasions aquell mes. Les esbatussades de l’exèrcit a manifestants eren una constant que només aconseguia escalfar l’ambient.

El General Ford avisà davant la convocatòria d’aquell 30 de gener de la possible necessitat de “disparar a joves del Bogside”. Tot i així, la notícia que les dues faccions de l’IRA restarien al marge va despertar la confiança en que seria una jornada pacífica i feia la convocatòria més atractiva per a famílies.

Passades les 3 de la tarda, la marxa emprenia el rumb cap al centre de la ciutat, per després trencar cap al Bogside al Free Derry. Alguns manifestants, però, es desviaren cap a la barrera 14 on l’exèrcit bloquejava l’entrada al centre de la cuitat. Allà, algunes pedres foren llançades contra la posició de l’exèrcit, que va respondre a aquestes amb canons d’aigua, gasos i bales de goma.

Cap a les 4 de la tarda, lluny dels aldarulls, un escamot de l’exèrcit, per sorpresa de tothom, obrí foc a no gaire distància d’on els parlaments estaven, en aquell mateix moment, concloent la marxa. J. Johnson (59 anys) rebia un tret i moria uns dies més tard. Al cap d’uns minuts l’exèrcit britànic agafava posicions al mateix carrer dels parlaments, disparant mortalment a J. Duddy (17). Alguns joves s’afanyaren a construir una petita barricada amb runes i foren assassinats allà mateix; M. Kelly (17), M. McDaid (20), J. Young (17) i W. Nash (19). No gaire lluny queien abatuts H. Gilmour (17) i K. McElhinney (17) mentre buscaven refugi.

Un altre escamot de l’exèrcit obria foc més amunt, al parc de Glenfada, deixant un mínim de 6 ferits de bala. W. McKinney (27) era assassinat en intentar-los socórrer i J. Wray (22) era rematat per un membre de l’exèrcit quan jeia al terra ferit. A Parc Abbey eren assassinats G. Donaghey (17) i G. McKinney (35). P. Doherty (31) era abatut a Joseph Place i B. McGuigan (41) rebia un tret al cap quan s’hi apropava agitant un mocador blanc.

Un mínim de 14 ferits i 14 morts van ser el resultat d’aquella operació que l’exèrcit justificava explicant als mitjans que aquests eren pistolers i terroristes, al•legant que els seus soldats s’havien trobat davant una ràfega constant de trets. Cap d’ells però, ni dels seus vehicles havien patit cap dany.

El Primer Ministre Britànic va anunciar una investigació a càrrec del President del Tribunal Suprem de Justícia, Lord Widgery, però advertí a aquest que “no estem lluitant només en una guerra militar sinó també en una guerra propagandística”. El resultat de la investigació era d’esperar: “hi havia la sospita que alguns portaven armes i explosius i els altres hi col•laboraven”. Anys després es descobriria que s’havia negat declaració a testimonis, que s’havia inclòs declaracions de gent que no era allà, que s’havien modificat les declaracions d’alguns del membres de l’exèrcit, etc.

El fet és que aquesta investigació només tancava el primer paràgraf d’un capítol més de la història de les massacres a l’illa d’Irlanda, colònia britànica.

Esperant justícia, esperant democràcia

La perpetuació “d’un estat protestant per a gent protestant i governat per gent protestant”, creat el 1922 al nord d’Irlanda, feia que als anys 60 arrenquessin protestes a favor del vot per persona, lluitant contra el vot per propietat i múltiple en el cas dels empresaris. Sistema de vot que es mantenia en un dels territoris que presumia de la democràcia més sana del món, el Regne Unit. Tot i la introducció del vot per persona l’any 1969, feren els jocs de números necessaris per evitar un govern nacionalista en ciutats com Derry, on aquesta comunitat arribava al 67% de la població.

Molts anys d’empobriment de les condicions d’habitatge, arribant al 20% de cases superpoblades entre les comunitats nacionalistes de Derry; molts anys de discriminació a l’hora d’accedir a un lloc de treball, portant a aquestes comunitats a superar el 20% d’atur, el més elevat del nord d’Irlanda; havien portat la població, l’any 1963, a seguir l’exemple de les marxes pels drets civils de la comunitat afroamericana als EUA. Però a Derry les marxes no eren suficient per aturar la discriminació i repressió de final dels 60; la creació de zones no governades pels britànics era l'única solució. L’any 1969 aparegué el rebel Free Derry, zona que fins l’any 1972 es mantindria intermitentment resistent a l’entrada de l’exèrcit britànic, la policia nord-irlandesa i els paramilitars i grups sectaris de la comunitat unionista.

El context de descontentament social va fer que el govern decidís mantenir la democràcia amb autoritarisme. Exemples en són la posada en pràctica del “internment”, l’augment d’efectius de la policia i la implantació de l’exèrcit als carrers de la ciutat. Els primers morts que s’apuntava l’exèrcit eren els precedents d’una marxa que resultaria, si més no, històrica.

Després del Bloody Sunday era evident el context de guerra militar i mediàtica, on la criminalització de la lluita principal, la lluita pels drets civils, s’ajudava d’un règim propi d’un estat d’excepció amb lleis com la “Direct Rule”, llei que estipulava que el nord d’Irlanda es governés des de Londres, eliminant tot poder que pogués tenir el parlament nord-irlandès.

El primer aniversari, l’any 1973, una marxa recordà, no només a les víctimes, sinó també els motius de la manifestació. Pel vintè aniversari, es crea la campanya “Bloody Sunday Trust”, que centrà els seus esforços en buscar la innocència de les víctimes i el processament dels culpables; per tant, la negativa a acceptar les conclusions de Lord Widgery.

Finalment, l’any 1998 semblava que la campanya i les marxes s’acostaven al seu objectiu quan s’encarregà a Lord Saville una investigació sobre els fets. Aquesta conclogué el juny del 2010, determinant que totes les víctimes eren innocents. L’emoció d’haver aconseguit netejar la imatge de les víctimes eclipsà la decepció que la investigació, després de 921 testimonis escoltats i 1.500 revisats i 12 any d’espera, senyalés a soldats rasos com a culpables, com si hagués estat un cas aïllat que no tingués cap relació amb la política d’aquells anys al nord d’Irlanda, seguint així amb la política d’ulls tancats enfront els responsables polítics i alts càrrecs militars. Però definitivament, la felicitat de les famílies en escoltar de boca del primer ministre britànic, David Cameron, la declaració que corroborava la innocència dels seus, va tancar un segon paràgraf en el capítol del Bloody Sunday, quan la majoria de famílies van decidir fer, l’any 2011, que la marxa pel trenta-novè aniversari fos l’última.

Frivolització d’una guerra 

Enguany, abans del quarantè aniversari, saltà el mateix debat de qui hi guanyava i de si era una decisió política l’anunci del final de les marxes. Per a molts era clar, que si es refredava o es tancava el capítol del Bloody Sunday amb només la declaració d’innocència de les víctimes, l’imperialisme britànic hauria aconseguit capgirar la petició per declarar culpable a qui va orquestrar els assassinats i identificar-ne els motius polítics, tirant-hi sorra al damunt.

Servit el debat, la majoria de famílies han estat conseqüents amb la decisió de l’any anterior i sota el nom de “Bloody Sunday Trust” només han organitzat activitats commemoratives. De fet només dues famílies han convocat la marxa coincidint amb el quarantè aniversari.

Tot i que la majoria de famílies no s’han conformat amb la declaració d’innocència dels seus familiars i encara busquen caps de turc, aquestes han decidit buscar refugi en la justícia actual per portar, com a mínim, els executors davant d’un tribunal.

Tot i la multitudinària manifestació, en la que gairebé 3.000 persones s’aplegaven per recordar el significat que tenia per ells el Bloody Sunday, enguany no va arribar ni de bon tros al nombre d’assistents d’anys anteriors, segurament, per la divisió entre les famílies i la petició personal de les famílies no convocants que no s’anés a la marxa, com a senyal de respecte a la decisió de la majoria de famílies. Tot i així, s'ha creat el suficient rebombori per, entre altres coses, trobar-nos amb la dimissió del president del “Bloody Sunday Trust”, Eamonn McCann, al•legant, com una de les raons, encara que no la més important, que ell hauria inclòs la marxa en el programa d’activitats del dia i que no li agradava la divisió que s’havia creat entre les famílies.

Però la importància del debat va molt més enllà. En aquesta manifestació, 3.000 persones van voler deixar clar – evitant que la declaració d’innocència de les víctimes eclipsés això - que els motius pels quals hi havia hagut unes víctimes en aquella manifestació eren polítics, que els motius pels quals hi havia una petició de drets socials anaven relacionats amb una colonització i que estaven disposats a convèncer a la societat que aquest era el camí. Potser per aquesta contundència, grups republicans de tot tipus oposats a les polítiques del Sinn Fein s’hi van deixar veure, alguns amb més oportunisme que motivació política, altres deixant clar que el motiu de la seva adhesió era visualitzar que encara no s’havien resolt tot el que es demandava en aquella marxa, senyalant manques de democràcia i justícia en la societat nord-irlandesa actual.

És difícil augurar quan i com es tancarà el capítol del Bloody Sunday, com altres capítols de massacres produïdes durant els anys anteriors i posteriors al nord d’Irlanda. S’ha de dir que el que s’ha aconseguit amb el record i la lluita entorn el Bloody Sunday, com a mínim, ha estat generar la petició de crear comissions independents per clarificar totes aquestes massacres, que poden portar a tenir un context més global, a assenyalar els motius polítics i al reconeixement d’una guerra i una colonització.

Però aquí, al nord d’Irlanda, encara es veu lluny la forma justa de tancar tots els capítols i el llibre sencer: aquell objectiu pel qual van lluitar els primers republicans irlandesos fa més de 200 anys; aquell objectiu que James Connolly i els seus companys van proclamar, i van tenir a les seves mans uns dies d’aquell 1916; el mateix objectiu pel qual han mort molts irlandesos, d’arreu de l’illa, abans i després de la partició del 1922. Aquell objectiu era i és la fi de la colonització i, per tant, la creació d’una república irlandesa independent i l’establiment, per fi, de justícia i democràcia a l’illa, finalitzant amb la històrica discriminació.

Quatre anys de presó per un català a Belfast

Publicat a l'Accent nº207

El passat agost, Roger Jorro Costa, un jove català resident a Belfast, va ser acusat de participar, el 12 de juliol de 2010, als aldarulls que es van produir a Ardoyne en motiu del pas de la marxa orangista per aquest barri. Es va entregar, després de ser durant un parell de dies consecutius, notícia de portada en els diaris del nord d’Irlanda, on es deia que se’l buscava per haver ferit una policia, llençant un bloc de pedra de dalt d’una teulada.

Els mitjans de comunicació de Belfast van utilitzar el cas per fer un serial dient que el policia havia estat a l’hospital al llindar de la mort, quan havia estat ingressat a l’hospital només per assegurar-se que no tenia cap ferida greu. Es va estar plantejant la possibilitat de demanar cadena perpètua al jove català, sota l’acusació d’intent d’assassinat.

Gairebé 9 mesos de presó preventiva després s’inicià el judici. Ell que en cap moment havia negat la seva participació en aquests aldarulls i es va declarar culpable dels càrrecs de disturbis i de causar lesions greus, tot i que encara avui en dia no està clar que fos ell el que llencés la pedra en qüestió. De fet, ha assegurat a L'ACCENT que “ni ell ho sap”. Després d’aquesta declaració de culpabilitat el fiscal s’allunyà de la idea d’acusar-lo d’intent d’assassinat.

També en aquesta primera vista el jove va contrarestar la seva declaració de culpabilitat amb l’explicació que ell no havia anat amb l’objectiu de ferir a ningú, pres pel jutge com una disculpa de cara a la policia, que estava present a la sala.

Finalment, gairebé un més de deliberacions més tard el jutge encarregat del cas va concloure que, tot i que la seva actitud des dels fets era impecable, encara tenia un deute amb la societat britànica, i que per la gravetat dels aldarulls el condemnava a 4 anys de presó. També va deixar clara que no hi veia inconvenient en aplicar els paràmetres normals de reducció de condemna, que fan que n’hagi de complir dos.

Ell mateix ha valorat positivament el fet que l’agost del 2012, després de 2 anys tancat, deixi de tenir comptes pendents amb el govern britànic i sigui lliure. Ens comenta que el més segur és que en poc més de mig any pugui estar complint un tercer grau.

L’ACCENT ha volgut seguir el cas des del principi, i aviat el condemnat farà arribar un text explicant els fets amb més detall. A més, agraeix també a Alerta Solidaria tant que hagin posat a disposició l’adreça per enviar-li correus i cartes com el seguiment que també han fet del cas.

Podeu trencar amb la censura que imposen els murs de la seva presó seguint el Blog

Crònica d'un 12 de juliol qualsevol al barri d’Ardoyne

Article publicat a l'Accent nº207

Fotografia publicada a la portada del Berria del 13 de Juliol

12 de juliol del 2011. Com cada any comença un dia llarg al barri nacionalista d’Ardoyne, situat al nord de Belfast. Les marxes orangistes creuen dues vegades el barri amb una prepotència provocativa que altera la calma diària que aquesta comunitat viu els altres 364 dies de l’any. El perquè, simple, la tradició, es ven com un acte cultural de l’unionisme. La realitat, una simple demostració de força que els ajuda a superar la pèrdua de poder que van provocar els acords de pau del 98.

El dia comença precedit d’un escalfament de l’ambient, amb provocacions de sectors tant del nacionalisme com de l’unionisme, i amb la pregunta que es fan els residents: per quins set sous una organització sectària ha de creuar aquest barri? Una organització sectària com és la Ordre d’Orange. Comparable i comparada una vegada rere l’altre amb el Klu Klux Klan. Sectària amb els que ells anomenen catòlics, sac on posen a tothom de la comunitat nacionalista. Sectària, doncs, amb els residents d’aquest barri. Aquesta pregunta pren consistència quan s’apropa el dia i es veu que un any més no s’ha aconseguit que la comissió de marxes reguli o impedeixi el pas d’aquesta provocació pel barri d’Ardoyne.

El debat etern és com ha de ser la resposta. Un any més no hi ha consens. El dolor és massa recent, els trets que durant el conflicte ressonaven amb més força durant el període de marxes encara són presents als malsons de la gent del barri. El dolor és massa recent, quan després dels acords de pau aquesta comunitat encara rebia atacs sectaris. Noies que cursaven educació primària, ara ja majors d’edat, necessitaven una maduresa que no els pertocava tenir per, entre llàgrimes i crits, superar el trauma provocat pels pixats que la gent del barri unionista veí els llençaven a la cara, pels insults i per la humiliació provinent d’haver d’anar escoltades a l’escola.

Surt el sol i amb ell la por del que pugui passar aquest dia. Ben aviat ja es deixa veure gent en el lloc per on hi passarà la marxa. De lluny, a l’entrada d’un dels barris més obrers unionistes, el Shankill, els que aplaudiran el pas d’aquesta humiliació. Ben a prop d’on passarà la marxa, els locals, davant d’unes botigues del barri, preparant pancartes amb lemes contra el sectarisme. La gent del barri, que ha decidit patir la humiliació del pas de la marxa per davant les seves cares, es comença a vestir amb samarretes contràries a la discriminació i es col·loquen darrere les pancartes. I davant seu el tercer agent del joc: la policia. Aquests darrers també es col·loquen, un per un, davant dels descontents del barri, com a mètode d’intimidació.

La situació, la d’una guerra, de moment, psicològica. Forta presència de la policia, que demostra la no-resolució del conflicte. Furgonetes blindades, algunes d’elles amb càmeres, camions amb potents canons d’aigua i agents amb roba antibales, porres, escuts, cascs, extintors, etc. I no poden faltar les famoses piloteres, conegudes pels 17 morts que tenen a l’esquena. Avui sembla que tothom vestirà l’uniforme de gala, uns de taronja, altres amb lemes en contra el sectarisme, aquests últims, preparats per actuar.

Finalment, els sectaris aconsegueixen el seu objectiu, la marxa ha transcorregut amb una protesta pacífica que, com a molt, molestava. Per molts, massa pacífica. Creuen que s’hauria d’impedir el pas. Però un any més els acords de pau i la presència, forta, de la policia, han assegurat el pas de lamarxa. Ben lluny queden aquells trets que feien “necessari” l’exèrcit, o que feien pensar-s’ho dues vegades a la gent que desfilava.

Però el panorama de la tarda és ben diferent, ells venen beguts, excessivament beguts segurament, i tornaran a desfilar pel barri d’Ardoyne. Si la marxa del matí no tenia sentit, que passi una segona vegada encara en té menys. I si la marxa del matí no tenia sentit, que aquesta en tingui menys farà que la resposta sigui més contundent. Com cada any. 

Aquest vegada, també com cada any, hi ha una idea original, una manifestació pels drets civils. Com als vells tempses critica l’estat dels opressors, pels quals Ardoyne continua en un pou. En aquest moment ja no és l’unionisme, però continua essent amb el mateix fi, mantenir el capital centralitzat en mans de pocs. Sembla que aquest any els cops de la policia podrien tornar a repetir-se, i de moment han negat el permís a la protesta del barri i no als forans. 

Els assistents ho observen amb els seus propis ulls com el fort dispositiu policial impedeix l’accés de la gent del barri i de la protesta al lloc per on passarà la marxa. L’exèrcit ja no hi és, però continua semblant un estat d’excepció. El dispositiu està perfectament preparat per actuar com a protectors de la llibertat democràtica de desafiar els locals. El cordó es converteix en una barrera impenetrable que separa del lloc on es produeix la manifestació de caràcter feixista, i així es converteixen en còmplices.

Les comunitats nacionalistes més marginades del nord d’Irlanda, fa 40 anys, van tolerar l’ús de la violència com a mitjà necessari de lluita. Avui en dia els discriminats no són un 40% de la població dels 6 comptats ocupats pels britànics, sinó un 5%. Entre aquests, el barri d’Ardoyne, que no ha vist els beneficis d’aquest procés de pau i sí com la policia encara protegeix els sectaris. El fet que només sigui un 5% de la població fa que la violència que s’hi produeix sigui molt més criminalitzada. La mateixa que l’IRA un dia va patir i superar. Però aquests dies trobem que ens canvien les paraules: és aquesta violència acceptada per la comunitat? Pels veïns d’Ardoyne, tot i les contradiccions, és tolerada gairebé tant com ho va ser la de l’IRA en un passat no tan llunyà.

La marxa ja ha passat fa estona, pedres, còctels molotov i tot el que la gent troba a mà són llençats a la policia. Ara ja segurament com a símbol d’impotència per, un any més, no haver pogut impedir el pas de la marxa, però també per assenyalar els culpables. La policia continua fent acte de presencia, gravant tot el que passa. Si ens guiem pel que va passar l’any 2010 ens haurem d’esperar un més per saber el número exacte de detencions. L’any anterior, més de 50, entre ells un català, en Roger. 
 
La policia Nord-Irlandesa encara utilitza aquelles bales de goma que van matar 17 persones. La prova és la ferida de guerra d'un periodista i activista intrèpid.